You and I are gonna live forever

You and I are gonna live forever

Estimada Emma de l’any 2015,   vaig escriure un post en un altre blog, ja fa més de deu anys* (que ara es veu fatal pels canvis de disseny de la pàgina i que no té llista de Spotify perquè encara no existia), on recordava la banda sonora que es podia escoltar a casa dels meus pares (els teus avis) quan jo era petit. Molts d’ells eren discs no contemporanis però que encara es podien sentir al menjador de casa. És una cosa anomenada nostàlgia, que és perillosa però que no està renyida amb la qualitat. Com podràs comprendre, ara estàs en una posició similar. La teva mare, a part de ser una gran pianista, i el teu pare, a part d’haver estat el Xesco Boix de l’eixample durant uns mesos, consumeixen molta música que tu, col·lateralment, t’hauràs d’empassar i qui sap si t’agradarà o no. Fent un esforç titànic per a que la llista no fos eterna, he pensat deixar-li aquí al teu jo futur de l’any 2023 els àlbums que sento que em van canviar la vida, que encara escolto i, per tant, d’alguna manera tu també escoltes o escoltaràs, en ordre d’impacte. Són els meus anys formatius en criteri. Tu seràs filla dels anys 20 com jo sóc fill dels 90. I has de saber que, un cop passin aquests anys formatius, difícilment hi haurà un so que t’estimuli el cervell com la primera vegada que descobreixis coses com: U2 – Achtung Baby Sé que és del 1991 i que posteriorment faré referència a àlbums que són anteriors a aquest en el temps. Per tant, només...
Tu a Barcelona, jo a New York

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten. Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla. L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons. I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra. L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és...
Ballad of The Mighty II

Ballad of The Mighty II

Current mood: Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats amb “For The First Time in Forever” incrustada als vostre cervell? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“? No m’ho crec. I què pot arribar a fer un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la seva carn, sang de la seva sang, impostos indirectes inclosos? Fer seva també l’obsessió. La setmana passada parlàvem de vídeos que agradessin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits? Doncs hi ha pares que fan això: Si no pots amb ells, uneix-te. Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ja ens va bé. Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc d’infància o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar. Parlo de perdre completament el nord: Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com: Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit d’insomni més tranquil·la, distraient-la del terrible so dels focs d’artifici que la espanten a la llunyania. Tot...
Ballad of The Mighty I

Ballad of The Mighty I

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas. – Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen. – Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral. Fundido en negro. És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS. I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson. Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta. Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta. Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...
Grans ‘petits’ discos del rock

Grans ‘petits’ discos del rock

¿Cansats d’escoltar una vegada i una altra el mateix disc mentre el vostre petit, convertit en raper/a, rima en bucle des de la cadireta del cotxe: ‘atra vegada, atra vegada, atra vegadaaaaa’? Ningú us pot assegurar que no acabeu avorrint també aquests discos, però almenys us serviran (potser) per renovar una mica la discografia i donaran una mica de respir a cargols, gegants i llunes amb forma de pruna. Són cinc discos que crec que funcionen bé amb un nen, malgrat no ser discos -diguem-ne- infantils. Són grans discos del rock que poden ser apropiats per un públic ‘petit’. Tenir un fill et permet descobrir tresors amagats en discos que ja et pensaves que t’ho havien donat tot. Tornar a escoltar discos estimats com si fos la primera vegada i comprovar que en realitat són discos diferents, perquè allò que fa l’obra no és l’objecte sinó el subjecte… i que, ben mirat, cada vegada mires i escoltes millor, també en família. Tots els que som aficionats a llistar coses sabem del valor necessàriament provisional de qualsevol relació de discos, llibres o pel·lícules. En tot cas, aquí van 5 grans petits discos per a disfrutar en família. Avui, dimecres, 21 de maig, aquest és el meu top5. ;-) – Rockin’ and romance (1985), de Jonathan Richman. L’unplugged abans del marqueting MTV, el rock presentat en forma de kit de felicitat. La millor festa del (meu) món tindria aquesta BSO. – Graceland (1986), de Paul Simon. El disc pop perfecte, llum i color en un calidoscopi inacabable, incontestable i imprescindible. Em quedo amb Homeless, una mini simfonia que arrela en el primer bressol. –...
Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Per gentilesa de la gent de Viu el Teatre, els Vadepares vam poder assistir a diferents representacions de teatre. VIU EL TEATRE és un projecte d’exhibició de teatre per a nens i nenes amb una programació d’octubre a maig amb funcions al Teatre Poliorama i al Teatre CCCB de Barcelona, els caps de setmana adreçats a famílies i entre setmana, a escoles amb infants de 0 a 12 anys. Els objectius de Viu el Teatre són: Introduir a l’espectador al món de les arts escèniques i les seves diverses disciplines Contribuir a la dignificació i potenciació del teatre dirigit a infants Fomentar el teatre com a eina per descobrir i compartir emocions i aprendre a verbalitzar-les Potenciar l’autoria contemporània de textos teatrals i composicions musicals Donar a conèixer la creació de qualitat i innovadora d’artistes catalans En el meu cas, va ser una experiència increïble, que em va recordar aquelles excursions que fèiem amb l’escola per anar al teatre. Des de La Llacuna (Anoia) per anar al teatre implicava quasi sempre una excursió de tot el dia a Barcelona, i per tant era un dia de molta excitació. Vam veure titelles, pallassos, teatre, màgia, etc. Però ara com a pare t’ho mires des d’una altra perspectiva i d’entrada sorprèn. En primer lloc em va sorprendre veure tants pares i mares amb fills i filles de totes les edats que vivien el teatre intensament, però encara em va sorprendre més com els nens i nenes seguien amb interès tota l’obra des del principi fins al final. 15 o 20 anys després d’anar al teatre com a alumne, pensava que una...
La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

Serveixi aquest apunt d’homenatge particular al pare de la Lucy, la Martha i en Rufus. Vet aquí el pare absent; ombra allargada, reflex familiar i imprecís, cicatriu íntima; egoista, gelós, seductor i a estones un tirà. És el pare rebel, que no sap fer-se gran i que no vol morir; el pare que marxa de casa a mitja nit quan a casa tothom dorm, amb les maletes plenes d’alleugiment i retrets; el que no arriba a la festa d’aniversari del petit de la família, malgrat haver dit i redit que aquest cop no fallaria. És també el pare que es disfressa rera una rialla, que canta per domesticar els fantasmes, mentre ofereix a qui els vulgui/pugui entomar retalls catàrtics d’una paternitat desastrosa. I també plena de vida (és clar). El dolor d’un pare recordant aquella bufetada massa forta, la ferotge humanitat d’un cantautor enorme… i pare (paràs) com pocs. Vet aquí un recull de cançons de Loudon Wainwright III que podrien ser posts de Vadapares, si aquest blog no fos tan feliçment ensucrat i si no fos perquè no li hem pogut proposar (no ha respost el nostre ‘whats’). Aquest gran cantautor nordamericà (també humorista i actor) nascut a Chapell Hill, Carolina del Nord, és autor d’una de les discografies més emocionalment incisives (a voltes desconcertant) de la música nordamericana contemporània. Avui és el ‘convidat’ impossible al nostre blog. A continuació una breu selecció de retalls sobre el ‘nostre tema’, espigolats d’entre la vintena de discos que ha editat. Sense concessions, i amb l’àcid sentit de l’humor marca de la casa. Són aquests: Be careful there’s a baby in...
S’aigua des torrent és cel·lofana

S’aigua des torrent és cel·lofana

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres). Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri. A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més. Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o...