Hombre Araña

Hombre Araña

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries. La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer. I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci. Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs. Només quedarà constància...
The love I’m searching for

The love I’m searching for

Ara que ens apropem als sis mesos de Va de pares, com tot blog ha fet en algun moment, he pensat en trencar el secret de sumari, esquinçar la vostra intimitat i difondre les cerques que han dut visitants al nostre portal en un manipulat ordre de popularitat. Un reflex en frases inconnexes i sovint precipitades del que necessitem els pares i mares quan naveguem per Google a la deriva existencial d’una paternitat plena d’incògnites. Una llista on intentarem ajudar allà on es pugui i que esperem demostri que no estem sols amb els nostres dubtes. NOTA: Totes les cerques són reals i literals (sic).   “sopar ronantic x embarassada” Una cerca feta probablement per un home. Un anàlisi precipitat podria portar a pensar que és un intent de ressituar un ball hormonal o llimar diferències durant el procés de gestació però m’agradaria sortir del tòpic i visualitzar aquesta cerca en clau de comèdia lleugera de Hollywood, amb futura mare soltera que viu en un tercer i veí enamorat que viu al segon i no s’atreveix a convidar-la a sopar cada cop que comparteixen ascensor. Carpe diem. “que fer quant els informes de l’escola sempre son en negatiu” Amb prou feines acabo d’omplir els papers per a matricular l’Emma a P3 però reconec que això m’ha posat en guàrdia. “blog pare separat amb fills” Estadísticament, tard o d’hora, algun dels pares fixes o convidats en aquest blog omplirà aquesta zona de l’espectre que encara no cobrim. “frases per la filla que marxa lluny” – Adéu – Oju amb el que fas. – Oju amb qui vas. – No surtis...
Welcome To The Machine:  5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Welcome To The Machine: 5 aplicacions que generen tendinitis infantil

Els nostres fills volen fer servir els nostres aparells interactius (digues-li iPhone, digues-li iPad, diga-li altres) no només perquè són atractius i interactius sinó perquè els fem servir davant dels seus morros constantment. Un cop són prou destres per a manegar-se amb un d’ells, és difícil justificar que no puguin ni olorar-los. Fer servir aquests aparells per a què el nen no molesti o calli és una cosa que em fa ràbia. Per tenir-los distrets i que dinin mentre estan embovats és un concepte que no acabo de digerir. Els tan discutits natius digitals no es caracteritzaran per tenir tecnologia a les mans des de petits si no per fer-la servir de la manera més assenyada i productiva. Malauradament, crec que tots pequem una mica de recórrer a aquest recurs fàcil quan la situació ho requereix. Nosaltres som de l’opinió que, amb mesura i amb el contingut adequat, cap aparell electrònic és satànic. La televisió, les consoles, els smartphones i les tablets no són una escombraria per si mateixos. Són aparells. I estan a les nostres ordres. El que pot ser una porqueria és el que s’emet i consumim a través d’ells. Com pot ser una porqueria el que consumim al cinema, al teatre o a través d’un equip de música o a un concert (uns mitjans on rarament ningú posa en dubte el perill de consumir sense criteri). La fase addicció està allà. L’alt nivell interactiu pot fer que hi hagi cert estira i arronsa al principi però, amb paciència, l’Emma va aprenent quan pot i no pot consumir un joc o un vídeo. Intentem que entengui quin...
Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Jo publico fotos del meu fill a les xarxes socials, no sempre, no a tot arreu, no de qualsevol manera. Però sí, sí, es poden trobar fotos d’en Miquel a FB, a Flickr, Instagram, també en aquest mateix blog. En Miquel és ja un ciutadà d’aquest món interconnectat i hiperrepresentat. Com els seus pares, com tu, com l’altre, com tots (o gairebé tots) disposa ja d’una identitat digital. Publicar fotos dels nostres fills a les xarxes? Hi ha moltes maneres d’abordar aquest tema (com es demostra a Vadepares, sense anar més lluny), i totes són bones. En serio, totes són bones. Aquesta és una decisió personal; familiar, més ben dit. Nosaltres, la seva família, hi estem a favor, encara que sigui amb restriccions i criteris, amb tota l’atenció i sempre practicant un prudent ‘sí, però’. A continuació, apunto algunes reflexions casolanes al voltant del tema, i que han anat sortint de mica en mica, com un procés (és el que ha acabat sent, a casa) i que potser paga la pena compartir en un espai com aquest, un blog de paternitat. En Miquel no ha demanat tenir la seva identitat a la xarxa, cert; però (ummmm…) ha nascut en una família amb una intensa activitat a la xarxa. Les xarxes ens han permès conèixer molta gent interessant (de fet, jo i la Natalia, la meva dona, ens vam conèixer pel Facebook!) i hem après un munt de coses gràcies a l’observació, l’intercanvi d’informació i l’empatia que propicien. Volem que el nostre fill també hi tingui accés i que les entengui amb totes les seves potencialitats (i perills, també, és clar)....
Tecnologia a prova de pares

Tecnologia a prova de pares

Hi ha aquell pare de la cançó de Manel, el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i arregla la porta… i després hi ha la tossuda realitat situada en l’anvers del millor vers d’un himne pop. A continuació, un breu repàs a diferents artilugis altament sofisticats que han desafiat (i desafien) la meva paternitat modèlica. El foulard porta-bebès, per posar un (primer) exemple: aquest tros de tela, –element portable, rentable i lleuger–, ofereix múltiples disposicions per portar el nadó damunt nostre: al davant, al darrera, de costat, en horitzontal, en vertical… El nostre fill ens sent a prop i obté l’escalf i la seguretat millor que altres solucions disponibles al mercat. La idea és bona, i no ho dic irònicament. Boníssima, fins i tot. … sinó fos perquè requereix una habilitat tècnica que a mi em sembla de doctor enginyer: ara te’l passes pel coll, ara fas dos nusos, ara tres voltes, després una més a l’inversa… Sí, hi ha coses més difícils que descordar un sostenidor amb una sola mà. I bé, jo no he aconseguit dur aquesta excel·lent idea a la pràctica (bé, sí, una sola vegada, la d’aquesta foto tan bonica que acompanya aquest post). Sé que no és tan difícil i sí, també he observat (jo amb admiració i un punt de ràbia) la manera tan natural com alguns pares i mares el passegen per determinats establiments de Gràcia o Ciutat Vella, l’hàbitat natural on és més fàcil veure’l posat. De fet, el foulard ve amb un DVD amb instruccions en diferents...
Presentació de Va de pares, el blog col·lectiu sobre paternitat

Presentació de Va de pares, el blog col·lectiu sobre paternitat

Des de fa molts anys, els blogs han format part del nostre dia a dia. Com a forma de comunicació i expressió personal ens ajuden a compartir les nostres aficions, les nostres reflexions, descobriments o recomanacions. També formen part de la nostra vessant professional; ja sigui des d’un punt de vista acadèmic, periodístic o creatiu, els blogs ens han obert moltes possibilitats i posat en contacte amb moltes persones desconegudes amb qui compartim projectes i col·laborem des de diferents llocs del món. I si parlem d’experiències personals, la vivència de ser pare és única i irrepetible que marca un abans i un després en la vida i en el dia a dia de cadascun de nosaltres (i famílies). Així que no imaginem cap altra manera de compartir aquestes vivències que no sigui a través d’un blog i que hem volgut fer de forma col·lectiva. Durant l’embaràs, hem llegit molts altres blogs, majoritàriament de mares o futures mares, que expliquen i comparteixen les seves experiències. I com que al final aquest és un procés compartit, volíem difondre el nostre punt de vista, com a pares, a través d’aquest blog. Tenim quatre perfil diferents però el nostre dia a dia té un denominador comú, ser pares. Ens portarà a escriure i reflexionar sobre l’educació dels nostres fills i filles, els moments quotidians que ens fan somriure i els que ens treuen de polleguera, les situacions més inversemblants viscudes i tot allò que se’ns creua pel camí d’aquesta aventura. Estarem encantats de rebre els vostres comentaris, preguntes i crítiques. Volem compartir aquest espai amb tots vosaltres: pares, mares, avis i àvies, fills...