Converses de llar d’infants

Converses de llar d’infants

Porto tres setmanes amb la feixuga tasca d’intentar triar la millor llar d’infants per al nostre fill. Una de les primeres coses que havies sentit a dir però que pensaves que no anava per tu, és la dificultat d’entrar a un centre municipal (parlo ara de la ciutat de Barcelona). Sobretot si hi vas a mig curs i encara més difícil si vens de l’estranger i comences l’escolarització aquí als 2 anys, quan els grups ja estan creats, i quasi no hi ha places lliures per aquesta franja d’edat. Toca explorar les privades i anar indagant entre fòrums d’internet, coneguts i familiars i visites in situ per trobar la que per tu, sota els teus criteris, és la més adequada. Centrats en el barri de l’esquerra de l’eixample, potser n’hi ha unes 12 o 15 de les quals, per comentaris o recomanacions n’hem escollit unes 8 per fer una exploració més a fons. Primer de tot sobta que no et donen gaire informació si no hi vas a fer la visita. Per tant, fer una classificació per preus sense haver-les vist totes, és impossible. Sembla que el preu és un element que cal dir en persona, de tu a tu, mirant-te els ulls i ensenyant-te una llista d’activitats i fotografies. Deuen suposar que per telèfon seria “massa fred” i si els pares treballem i volem saber certa informació abans de decidir si ens interessa el centre i fer la visita o no, això no és tant transcendental… La part de la visita i les instal·lacions és bastant similar a totes… algunes més noves, d’altres no tant, un pati més...
Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

– Va, Miquel, dóna’m el peu que t’ajudo amb el mitjó. – Quin peu? – Aquest, l’esquerre. – Aquest peu és d’Esquerra? ——— – On és el pare, mare? – A l’Ajuntament. – Fent què? – Una reunió. – Una altra? ——— – Qui ha guanyat, pare? – Nosaltres. – I l’Albiol? – Ha perdut. – Un altre cop? I ara què farà? ——— – Miquel, m’acompanyes? – A on? – A una paradeta a repartir propaganda. – I globus, no? ——— – Pare, nosaltres som catalans? – Sí. – Per què? – Perquè vivim a Catalunya. – Pare, vivim a Badalona. ——— – Per aquí sota hi passa el metro? – No, Miquel, encara no. – Quan hi passarà? – Encara falta temps, Miqui. – Demà? ——— – Miquel, aviat hi tornarà a haver eleccions. – Anirem a una manifestació? – Sí, segurament. Per què? – Em podré posar la meva estelada com una capa? ——— – Mira, avui podem llegir el Fanalet d’en Tasi, el llibre que la Dolors va escriure, recordes? – Sí, la Dolors a l’Ajuntament escriu contes? – … ——— – Papa, què has decidit avui a l’Ajuntament? – Res, Miq, avui no he decidit res. – No t’han deixat? ——— DISCLAIMER (aclariment): Des del 13 de juny d’aquest any sóc primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Badalona per ERC, intens parèntesi de la meva carrera professional de periodista. Aquest apunt acaba amb un...
Mother, should I trust the government?

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat. Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques. Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país. Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies,...
Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
You and I are gonna live forever

You and I are gonna live forever

Estimada Emma de l’any 2015,   vaig escriure un post en un altre blog, ja fa més de deu anys* (que ara es veu fatal pels canvis de disseny de la pàgina i que no té llista de Spotify perquè encara no existia), on recordava la banda sonora que es podia escoltar a casa dels meus pares (els teus avis) quan jo era petit. Molts d’ells eren discs no contemporanis però que encara es podien sentir al menjador de casa. És una cosa anomenada nostàlgia, que és perillosa però que no està renyida amb la qualitat. Com podràs comprendre, ara estàs en una posició similar. La teva mare, a part de ser una gran pianista, i el teu pare, a part d’haver estat el Xesco Boix de l’eixample durant uns mesos, consumeixen molta música que tu, col·lateralment, t’hauràs d’empassar i qui sap si t’agradarà o no. Fent un esforç titànic per a que la llista no fos eterna, he pensat deixar-li aquí al teu jo futur de l’any 2023 els àlbums que sento que em van canviar la vida, que encara escolto i, per tant, d’alguna manera tu també escoltes o escoltaràs, en ordre d’impacte. Són els meus anys formatius en criteri. Tu seràs filla dels anys 20 com jo sóc fill dels 90. I has de saber que, un cop passin aquests anys formatius, difícilment hi haurà un so que t’estimuli el cervell com la primera vegada que descobreixis coses com: U2 – Achtung Baby Sé que és del 1991 i que posteriorment faré referència a àlbums que són anteriors a aquest en el temps. Per tant, només...
The Crimson Dynamo came along for the ride

The Crimson Dynamo came along for the ride

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol! Súper força i súper habilitat Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa. Súper velocitat Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™. Visió de raig làser S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent. Poders mentals Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què,...
Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Mai m’estimareu com jo a vosaltres

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada. L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls. L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I,...
La Berta i la col·lecció Educació Emocional

La Berta i la col·lecció Educació Emocional

Abans de l’estiu, uns reis endarrerits ens van fer arribar tres volums de la col·lecció Educació Emocional de la Júlia Prunés Massaguer: Tu sí que m’estimes, Berta!!. La Berta i les ulleres de visió empàtica. Quina emoció! La Berta se’n va de colònies. Són uns llibres poc convencionals, i per això hem trigat una micona a tenir-ne una opinió formada… tot i que ja veureu que, de fet, no en tenim una, sinó dues. Deia que són uns llibres poc convencionals. I així és. Són llibres i són contes. Són un recurs per als pares i són contes. Són una fonts d’idees i són contes. Un material per a reflexionar i són contes. Són una bona excusa per a educar en valors i en les emocions darrere (o davant!) els valors… o al revés… i són contes. Us deia que tenim dues opinions, i així és. Un dia que la Laura — una amiga que és educadora — era per casa, els va veure i va quedar-ne totalment enamorada. Així és: com a material educador són estupends. Els volums, de 28 pàgines, contenent un munt — sí, de veritat, un munt o dos munts — d’informació sobre emocions de la canalla… i dels no tan canalles. Algunes coses les tenim molt per la mà. Força d’altres te n’adones quan vas llegint i vas fent que sí amb el cap. A títol personal diré que m’ajuden a trobar diversos punts de vista sobre una mateixa qüestió, a comprendre-la millor, a tenir (i perdoneu si em repeteixi) més recursos per a posar-la sobre la taula, obrir-la, desplegar-la, abordar-la, parlar-la, tractar-la. Ara...
Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Xiuxiueig de Keyofnight   Des de fa ja 9 setmanes la nostra família està separada per uns 8000 km de distància i una diferència horària de 5 hores. Tothom, sense excepció, entén la situació i et diu “ostres déu ser dur, no?”. I sí, és molt dur! Però segurament molts no s’imaginen quina és la part més dura. El teu fill serà 2 o 3 centímetres més alt, haurà passat de dir 7 o 8 paraules a 20 o 25, sabrà demanar les coses què vol i participar més activament en les dinàmiques familiars, i tu com a molt t’ho miraràs de reüll a través d’skype. Però això ja es donava per suposat quan assumies que estaries uns mesos tan allunyat uns dels altres. El què no podies ni imaginar era com es complicava la comunicació. Quan vius sota un mateix sostre, hi ha diferents moments del dia en els quals anar compartint tot el què va passant: moments per a les coses bones que li passen a cadascú, altres moments per als problemes i dificultats, moments distesos i divertits, moments per parlar de problemes d’altres familiars, moments per somniar i imaginar nous projectes, etc. Però quan aquests moments presencials compartits desapareixen i hi sumes 5 hores de diferència horària i la jornada laboral de cadascú entorpeixen molt la comunicació fluïda. Fer skypes no sempre és possible, i fer-los a les dues de la matinada no és el moment més productiu o tranquil per parlar de segons què. Escriure emails és una altra forma de comunicació, però més lenta i amb certa asincronia. Les trucades, com l’skype, serveixen per...
El “Nos” magestàtic

El “Nos” magestàtic

Aquesta setmana en Jordi Palet és el pare convidat. Com diu ell, escriu, dibuixa i es mou en diferents direccions i en aquest post reflexiona sobre un ús concret del llenguatge – Joan, ara et treurem de la banyera – li dic mentre preparo la tovallola. Estic sol amb ell al labavo; la Tresa encara no ha tornat de la feina, o si ho ha fet ja prepara el sopar. Suposo que de petit ma mare o la meva padrina em devien parlar en plural; si no, no sé d’on coi se m’ha enganxat aquest deix. Podria ser que aquest “nosaltres” ens inclogués als dos generadors, com donant per entès que la mare i jo som un equip, però no m’agrada massa pensar així. Podem ser un manyoc, un petit eixam, un mecanisme imperfecte, uns que s’acompanyen mútuament, però no un equip. Juguem, però no fem partits de cap mena. També podria ser que el “nosaltres” inclogués al meu fill, fent-lo partícep del que jo pretenc fer. Sí, aquesta sembla la resposta més raonable, però qui sap, potser el “nosaltres” es refereix als diversos “jo” dels quals tinc constància de tenir -més algun altre que no tinc el gust de conèixer encara: el papa incondicional el que té al cap alguna història pendent el que rumia què farà per sopar el que ha entregat una feina i encara no li han respost el que hauria d’haver entregat ja una altra feina i fins havent sopat no s’hi podrà posar el que aspira a fer un quiqui aquesta nit, si encara ens queda energia el que pensa que s’ha de...