You and I are gonna live forever

You and I are gonna live forever

Estimada Emma de l’any 2015,   vaig escriure un post en un altre blog, ja fa més de deu anys* (que ara es veu fatal pels canvis de disseny de la pàgina i que no té llista de Spotify perquè encara no existia), on recordava la banda sonora que es podia escoltar a casa dels meus pares (els teus avis) quan jo era petit. Molts d’ells eren discs no contemporanis però que encara es podien sentir al menjador de casa. És una cosa anomenada nostàlgia, que és perillosa però que no està renyida amb la qualitat. Com podràs comprendre, ara estàs en una posició similar. La teva mare, a part de ser una gran pianista, i el teu pare, a part d’haver estat el Xesco Boix de l’eixample durant uns mesos, consumeixen molta música que tu, col·lateralment, t’hauràs d’empassar i qui sap si t’agradarà o no. Fent un esforç titànic per a que la llista no fos eterna, he pensat deixar-li aquí al teu jo futur de l’any 2023 els àlbums que sento que em van canviar la vida, que encara escolto i, per tant, d’alguna manera tu també escoltes o escoltaràs, en ordre d’impacte. Són els meus anys formatius en criteri. Tu seràs filla dels anys 20 com jo sóc fill dels 90. I has de saber que, un cop passin aquests anys formatius, difícilment hi haurà un so que t’estimuli el cervell com la primera vegada que descobreixis coses com: U2 – Achtung Baby Sé que és del 1991 i que posteriorment faré referència a àlbums que són anteriors a aquest en el temps. Per tant, només...
The Crimson Dynamo came along for the ride

The Crimson Dynamo came along for the ride

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol! Súper força i súper habilitat Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa. Súper velocitat Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™. Visió de raig làser S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent. Poders mentals Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què,...
Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Mai m’estimareu com jo a vosaltres

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada. L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls. L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I,...
La Berta i la col·lecció Educació Emocional

La Berta i la col·lecció Educació Emocional

Abans de l’estiu, uns reis endarrerits ens van fer arribar tres volums de la col·lecció Educació Emocional de la Júlia Prunés Massaguer: Tu sí que m’estimes, Berta!!. La Berta i les ulleres de visió empàtica. Quina emoció! La Berta se’n va de colònies. Són uns llibres poc convencionals, i per això hem trigat una micona a tenir-ne una opinió formada… tot i que ja veureu que, de fet, no en tenim una, sinó dues. Deia que són uns llibres poc convencionals. I així és. Són llibres i són contes. Són un recurs per als pares i són contes. Són una fonts d’idees i són contes. Un material per a reflexionar i són contes. Són una bona excusa per a educar en valors i en les emocions darrere (o davant!) els valors… o al revés… i són contes. Us deia que tenim dues opinions, i així és. Un dia que la Laura — una amiga que és educadora — era per casa, els va veure i va quedar-ne totalment enamorada. Així és: com a material educador són estupends. Els volums, de 28 pàgines, contenent un munt — sí, de veritat, un munt o dos munts — d’informació sobre emocions de la canalla… i dels no tan canalles. Algunes coses les tenim molt per la mà. Força d’altres te n’adones quan vas llegint i vas fent que sí amb el cap. A títol personal diré que m’ajuden a trobar diversos punts de vista sobre una mateixa qüestió, a comprendre-la millor, a tenir (i perdoneu si em repeteixi) més recursos per a posar-la sobre la taula, obrir-la, desplegar-la, abordar-la, parlar-la, tractar-la. Ara...
Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Xiuxiueig de Keyofnight   Des de fa ja 9 setmanes la nostra família està separada per uns 8000 km de distància i una diferència horària de 5 hores. Tothom, sense excepció, entén la situació i et diu “ostres déu ser dur, no?”. I sí, és molt dur! Però segurament molts no s’imaginen quina és la part més dura. El teu fill serà 2 o 3 centímetres més alt, haurà passat de dir 7 o 8 paraules a 20 o 25, sabrà demanar les coses què vol i participar més activament en les dinàmiques familiars, i tu com a molt t’ho miraràs de reüll a través d’skype. Però això ja es donava per suposat quan assumies que estaries uns mesos tan allunyat uns dels altres. El què no podies ni imaginar era com es complicava la comunicació. Quan vius sota un mateix sostre, hi ha diferents moments del dia en els quals anar compartint tot el què va passant: moments per a les coses bones que li passen a cadascú, altres moments per als problemes i dificultats, moments distesos i divertits, moments per parlar de problemes d’altres familiars, moments per somniar i imaginar nous projectes, etc. Però quan aquests moments presencials compartits desapareixen i hi sumes 5 hores de diferència horària i la jornada laboral de cadascú entorpeixen molt la comunicació fluïda. Fer skypes no sempre és possible, i fer-los a les dues de la matinada no és el moment més productiu o tranquil per parlar de segons què. Escriure emails és una altra forma de comunicació, però més lenta i amb certa asincronia. Les trucades, com l’skype, serveixen per...
El “Nos” magestàtic

El “Nos” magestàtic

Aquesta setmana en Jordi Palet és el pare convidat. Com diu ell, escriu, dibuixa i es mou en diferents direccions i en aquest post reflexiona sobre un ús concret del llenguatge – Joan, ara et treurem de la banyera – li dic mentre preparo la tovallola. Estic sol amb ell al labavo; la Tresa encara no ha tornat de la feina, o si ho ha fet ja prepara el sopar. Suposo que de petit ma mare o la meva padrina em devien parlar en plural; si no, no sé d’on coi se m’ha enganxat aquest deix. Podria ser que aquest “nosaltres” ens inclogués als dos generadors, com donant per entès que la mare i jo som un equip, però no m’agrada massa pensar així. Podem ser un manyoc, un petit eixam, un mecanisme imperfecte, uns que s’acompanyen mútuament, però no un equip. Juguem, però no fem partits de cap mena. També podria ser que el “nosaltres” inclogués al meu fill, fent-lo partícep del que jo pretenc fer. Sí, aquesta sembla la resposta més raonable, però qui sap, potser el “nosaltres” es refereix als diversos “jo” dels quals tinc constància de tenir -més algun altre que no tinc el gust de conèixer encara: el papa incondicional el que té al cap alguna història pendent el que rumia què farà per sopar el que ha entregat una feina i encara no li han respost el que hauria d’haver entregat ja una altra feina i fins havent sopat no s’hi podrà posar el que aspira a fer un quiqui aquesta nit, si encara ens queda energia el que pensa que s’ha de...
Tu a Barcelona, jo a New York

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten. Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla. L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons. I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra. L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és...
Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Podríem filosofar molt entre què és ser pare i què és fer de pare, i segurament la part de sentir-se pare sigui la més subjectiva i personal de les tres. Però avui em volia centrar en la de fer de pare. Per qüestions professionals estarem uns mesos separats per milers de quilòmetres de distància i després de passar un primer any i mig tant intens i compartint cada moment amb el meu fill, es fa molt estrany de cop i volta no “fer de pare”. Desapareixen les tasques quotidianes que compartíem i passes a viure 24 hores al dia sent un pare virtual o ni això. Si ningú et prepara per ser pare i vas aprenent sobre la marxa, encara menys ningú et prepara per deixar de fer de pare temporalment. Què s’entén per fer de pare? Amb un skype al dia ja has complert? I si el teu fill no vol parlar ni et fa cas online, fas menys de pare? I si enlloc d’skype envies un vídeo o una foto, compta menys? Si, es pot argumentar que el què compta no és la dedicació física o els minuts exactes que li dediques cada dia, sinó el què sents i com t’hi preocupes, etc. però no em convenç… deixar de fer de pare és una sensació...
Serà nen o serà nena?

Serà nen o serà nena?

Molta gent s’imagina quants fills vol tenir i de quin sexe. Un nen i dues nenes, tres nenes i dos nens, només un nen, tres nenes i cinc nens o només una nena… Però al final serà Sor Cigonya de Paris qui acabarà decidint. I és que pensant en si nens o nenes, em preguntava si fa alguna diferència tenir un fill d’un sexe o d’un altre. Ens entendrà millor? És més fàcil un o l’altre? Ens estimarà més? Ens donarà més mals de cap? Ens farà riure més? Ens ajudarà en el dia a dia? Ens abandonarà quan siguem vells? El primer fill és una novetat! Potser preferies un nen o una nena però surti el que surti flipes igual (suposo). Però si en vols dos, tres o quatre, quina importància té de quin sexe siguin i sobretot, què passa si no en ve cap del sexe que un dels pares volia? M’imagino, i escric això per contrastar-ho amb l’audiència, que el pare pot voler tenir un nen i una nena, però que si venen dos nens estarà encantat igual. Però i a la mare, si volia un nen i una nena i venen dos nens, li quedarà sempre una cosa dins de voler saber què és tenir una filla? seguirà tenint-ne més fins que vingui o no passa res? I al revés, un pare amb només nenes, fins a quin punt li hagués agradat tenir un nen? Sembla allò del qui som, d’on venim i on anem però quan algú et pregunta si prefereixes un nen o una nena, i dius que t’és igual, realment és així?...
El Duendecillo Verde

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem. No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram? Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res. Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons...