Deu ser fins una certa edat

Deu ser fins una certa edat

Deixaré les claus de casa allà com faig sempre sempre: a la taula de la cuina, sobre el llibre que tants cops he renovat. Em miraré al mirall, com no faig mai: s’ha de donar temps al temps, al reüll a clivellar-se, a uns cabells a fer-se’m blancs (s’hi tornen o hi neixen?) Així, distret, em sorprendrà l’arribada de la Muriel: arrauxada de crits i salts i esglais i amuntegada de paraules cada dia un any més gran. Diuen que els fills rejoveneixen però deu ser fins una certa...
Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Per sort, portem uns mesos que pràcticament el nostre fill (2 anys) ja dorm tota la nit… Hi ha hagut diferents períodes d’adaptació i entre el jetlag d’aquí i d’allà i acostumar-se a noves rutines, no sempre ha estat fàcil. Però ara més o menys ja es comença a estabilitzar l’horari nocturn. A partir de les 19:00 (alguns dies abans) comença a dir que vol dormir, i entre una cosa i l’altre a les 20:00 ja s’ha adormit, i molts dies sense haver-se de quedar allà*. El què no saps mai és quan es despertarà, i això té implicacions en la logística familiar del dia a dia. Tu et poses el despertador a les 7 però potser ell es desperta a les 6 i ja et reclama. En aquell moment hi ha dues possibilitats, que estigui estirat al seu llit i simplement s’hagi despertat per fred, malsons, etc. i et vulgui veure. Si el vas a saludar i li dones una mica de llet, quasi sempre es torna a dormir. Però si ja està dret agafat als barrots i intentant aixecar una cama per sobre la barana, ja no hi ha res ha fer. Sigui l’hora que sigui, fins i tot fosc i negre, ell ha decidit que ja és de dia i “vol jugar”. Llavors és quan un dels dos es lleva amb ell i comencen les activitats conjuntes fins a l’hora d’anar a la llar d’infants. Un dia que vas a dormir tard, que estàs extremament cansat o simplement un diumenge d’hivern, ja no tens l’opció de dir “demà em poso el despertador mitja hora més tard...
La feina que t’enduus a casa

La feina que t’enduus a casa

Quan parlem de conciliació familiar, normalment en parlem en termes estrictament quantitatius. És a dir, en quantitat de temps que hom està amb la família comparat amb la quantitat de temps que hom no hi està. Si ets a la feina 12h i en dorms 8, només pots estar amb la família com a màxim 4h. Els càlculs es fan ràpidament. Tanmateix, sovint oblidem els termes qualitatius. Quan ets amb la família, hi ets-ets, o només hi ets de cos present — mentre que el cap és lluny, en una altra banda i fent una altra tasca? De fet, voldria anar una mica més enllà. Crec que ens aboquem a la paradoxa de, quant més ens esforcem en tenir més quantitat de temps per estar amb la família, més ens allunyem de tenir-lo de qualitat. Cap aquí ens hi empeny tot plegat. A aquestes alçades és obvi que moltes de les feines que fem seran substituïdes per robots. De les poques feines que queden que són estrictament manuals, pràcticament totes passaran a millor vida a mans dels robots. I aviat també moltes de les que són mentals: si la revolució industrial va consistir en substituir treball manual per màquines, la revolució digital consisteix (entre d’altres coses) en substituir treball mental per ordinadors (és a dir, màquines). Què ens queda fora d’això? El treball (de moment) massa complex per a ser executat per ordinadors. Quin és aquest treball complex? Aquell que roman, exclusivament, al nostre cervell. I del qual no en surt. Mai. El desavantatge del treball manual és que s’extingirà. El seu avantatge és — o era — que...
Converses de llar d’infants

Converses de llar d’infants

Porto tres setmanes amb la feixuga tasca d’intentar triar la millor llar d’infants per al nostre fill. Una de les primeres coses que havies sentit a dir però que pensaves que no anava per tu, és la dificultat d’entrar a un centre municipal (parlo ara de la ciutat de Barcelona). Sobretot si hi vas a mig curs i encara més difícil si vens de l’estranger i comences l’escolarització aquí als 2 anys, quan els grups ja estan creats, i quasi no hi ha places lliures per aquesta franja d’edat. Toca explorar les privades i anar indagant entre fòrums d’internet, coneguts i familiars i visites in situ per trobar la que per tu, sota els teus criteris, és la més adequada. Centrats en el barri de l’esquerra de l’eixample, potser n’hi ha unes 12 o 15 de les quals, per comentaris o recomanacions n’hem escollit unes 8 per fer una exploració més a fons. Primer de tot sobta que no et donen gaire informació si no hi vas a fer la visita. Per tant, fer una classificació per preus sense haver-les vist totes, és impossible. Sembla que el preu és un element que cal dir en persona, de tu a tu, mirant-te els ulls i ensenyant-te una llista d’activitats i fotografies. Deuen suposar que per telèfon seria “massa fred” i si els pares treballem i volem saber certa informació abans de decidir si ens interessa el centre i fer la visita o no, això no és tant transcendental… La part de la visita i les instal·lacions és bastant similar a totes… algunes més noves, d’altres no tant, un pati més...
Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

– Va, Miquel, dóna’m el peu que t’ajudo amb el mitjó. – Quin peu? – Aquest, l’esquerre. – Aquest peu és d’Esquerra? ——— – On és el pare, mare? – A l’Ajuntament. – Fent què? – Una reunió. – Una altra? ——— – Qui ha guanyat, pare? – Nosaltres. – I l’Albiol? – Ha perdut. – Un altre cop? I ara què farà? ——— – Miquel, m’acompanyes? – A on? – A una paradeta a repartir propaganda. – I globus, no? ——— – Pare, nosaltres som catalans? – Sí. – Per què? – Perquè vivim a Catalunya. – Pare, vivim a Badalona. ——— – Per aquí sota hi passa el metro? – No, Miquel, encara no. – Quan hi passarà? – Encara falta temps, Miqui. – Demà? ——— – Miquel, aviat hi tornarà a haver eleccions. – Anirem a una manifestació? – Sí, segurament. Per què? – Em podré posar la meva estelada com una capa? ——— – Mira, avui podem llegir el Fanalet d’en Tasi, el llibre que la Dolors va escriure, recordes? – Sí, la Dolors a l’Ajuntament escriu contes? – … ——— – Papa, què has decidit avui a l’Ajuntament? – Res, Miq, avui no he decidit res. – No t’han deixat? ——— DISCLAIMER (aclariment): Des del 13 de juny d’aquest any sóc primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Badalona per ERC, intens parèntesi de la meva carrera professional de periodista. Aquest apunt acaba amb un...
Mother, should I trust the government?

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat. Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques. Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país. Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies,...
Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
You and I are gonna live forever

You and I are gonna live forever

Estimada Emma de l’any 2015,   vaig escriure un post en un altre blog, ja fa més de deu anys* (que ara es veu fatal pels canvis de disseny de la pàgina i que no té llista de Spotify perquè encara no existia), on recordava la banda sonora que es podia escoltar a casa dels meus pares (els teus avis) quan jo era petit. Molts d’ells eren discs no contemporanis però que encara es podien sentir al menjador de casa. És una cosa anomenada nostàlgia, que és perillosa però que no està renyida amb la qualitat. Com podràs comprendre, ara estàs en una posició similar. La teva mare, a part de ser una gran pianista, i el teu pare, a part d’haver estat el Xesco Boix de l’eixample durant uns mesos, consumeixen molta música que tu, col·lateralment, t’hauràs d’empassar i qui sap si t’agradarà o no. Fent un esforç titànic per a que la llista no fos eterna, he pensat deixar-li aquí al teu jo futur de l’any 2023 els àlbums que sento que em van canviar la vida, que encara escolto i, per tant, d’alguna manera tu també escoltes o escoltaràs, en ordre d’impacte. Són els meus anys formatius en criteri. Tu seràs filla dels anys 20 com jo sóc fill dels 90. I has de saber que, un cop passin aquests anys formatius, difícilment hi haurà un so que t’estimuli el cervell com la primera vegada que descobreixis coses com: U2 – Achtung Baby Sé que és del 1991 i que posteriorment faré referència a àlbums que són anteriors a aquest en el temps. Per tant, només...
The Crimson Dynamo came along for the ride

The Crimson Dynamo came along for the ride

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol! Súper força i súper habilitat Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa. Súper velocitat Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™. Visió de raig làser S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent. Poders mentals Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què,...
Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Mai m’estimareu com jo a vosaltres

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada. L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls. L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I,...