No som herois

sunset duck

Arriba un estadi en la paternitat/maternitat/dinàmica familiar que sembla que les coses es comencen a posar al seu lloc. Dormir tota la nit, els nens comencen a ser més autònoms i requerir menys atenció constant, adaptats a l’escola i llar d’infants, menjant amb certa normalitat i amb més o menys tranquil·litat, etc. Ja era hora! Apareix una sensació de cert relaxament i calma que feia anys que no senties!!

Comences a agafar confiança i un progenitor s’apunta a un curs online i l’altre a un màster presencial que requereix dedicació tots els divendres tarda i dissabtes durant tot el curs… ja ens organitzarem, penses.
Comencen els constipats, mocs, tos de gos i febres, i es va passant per tots els membres de la família. La primera setmana un, el cap de setmana dos, la setmana següent l’altre… busca cangur, canvia horaris de tota la família, surt corrents de la feina, ves al super, cuina el menjar, posa rentadores… etc. I així durant 15 dies, amb l’ajut del paracetamol de tant en tant.

Divendres desperta’t a les 4 de la matinada i després altra vegada a les 6 perquè un té febre i l’altre un atac de tos, ves a treballar, surt corrents per recollir el que no s’ha quedat a casa amb febre i torna a casa a recollir l’altre, puja’ls al cotxe per anar a passar el cap de setmana amb els avis i amb mal de cap incipient. Hora punta de sortida de la ciutat, un cel rogent espectacular però es farà fosc ràpid!

30 minuts de trànsit dens, música del Pot Petit en bucle i llavors pestanyeges 1 mil·lèsima de segon. O bé fas un cop de volant i evites sortir-te de la carretera o bé respires profundament i et dius a tu mateix que necessitem descansar.

Descansem i cuidem-nos: no som herois, fiquem-nos-ho al cap.

 

Foto de Francesc Balagué

Deixa un comentari

%d bloggers like this: