Baby led weaning i l’alimentació infantil

Baby led weaning i l’alimentació infantil

Si bé al principi, per completa desconeixença, no tenia gaire interès pel “baby lead weaning“, 6 mesos després escric aquestes reflexions. Mai m’havia preguntat com els nens i nenes aprenen a menjar ni en què consistia el procés d’anar introduint aliments, etc. fins que t’hi trobes. Com en tants d’altres temes de la paternitat, hi ha diferents corrents i enfocaments a l’hora de començar a donar menjar als recent nascuts, i el baby lead weaning n’és un d’ells. Resumint molt, implica començar a introduir aliments sòlids en trossos, enlloc de papilles, purés i triturats. Hi ha la versió més estricta i la mixta, o la pròpia interpretació que els pares en puguin fer. Hi ha corrents que defensen que als 4 mesos cal començar a donar papilles com a complement de l’alletament. I n’hi ha que defensen que fins als 6 mesos es mantingui únicament la llet materna, com avala el sistema de salut anglès NHS, reconegut mundialment, i l’Organització Mundial de la Salut. El baby lead weaning, proposa introduir elements sòlids directament, com a complement de la llet materna, sense passar per la fase de papilles. Trossos de la mida d’un dit que el bebè pugui agafar amb la mà i posar-s’ho a la boca. Tot i que no té dents, ja ho xupa i descobreix moltes textures i sabors. Si bé no vull fer apologia d’aquest mètode només vull explicar la nostra experiència. Fins als 6 mesos, només pit i a partir d’aquí comencem a donar trossos de fruita i verdura cuita, tallada a la mida d’un dit. Com ja s’indica a tot arreu, el primer mes...
Què canvia en el primer any com a pare?

Què canvia en el primer any com a pare?

– L’estat físic. Si abans podia anar a córrer unes tres o quatre vegades a la setmana, des de que soc pare això s’ha reduït pràcticament a una a la setmana… o una al mes. I el motiu no és la falta de temps que pugui semblar, sinó la falta d’energia i el cansament. Abans de ser pare, córrer i fer esport era una manera de desestressar-me, cremar energia i relaxar-me. Durant els últims mesos, el cansament i l’horari trastocat d’hores de son conviden poc a fer esport, i els temps de descans els prefereixo destinar a descansar del tot. Ara que fa el primer aniversari, estic intentant ordenar aquests espais i poder tornar a córrer i fer l’esport que vull i que em va bé. – Anar a dormir tard, llevar-se tard? No, anar a dormir tard vol dir igualment llevar-se dora (i llevar-se a mitja nit, també). Abans de ser pare, alguns dies et podies permetre anar a dormir unes hores més tard, sabent que si al dia següent no tenies res a fer, podries dormir unes hores més. Ara ja no, si vas a dormir unes hores més tard, ell es despertarà a la mateixa hora que cada dia i començarà la rutina igual. – Horaris de temps lliure. Abans de ser pare, podia passar quatre hores d’un diumenge a la tarda editant vídeos, navegant per internet, escrivint a blogs, fent un curs online, etc. Ara tenir aquestes quatre hores seguides per fer aquestes activitats, vol dir que algú altre s’ha de quedar amb ell, i que per tant no és tant fàcil ni sovint poder...
Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Quan ja està més a punt de celebrar el primer aniversari, sembla que és quan de cop I volta tot s’acceleri. I s’accelera tant que escric el post dels 10 mesos just quan ja n’ha complert 11. Al principi, els tres primers mesos de vida del teu primer fill, tot és una novetat, tot són dubtes i cada dia estàs amb l’ai al cor per si respira, per si té fred o per si té calor. Dels 3 als 6 mesos, com que comença a riure i a interactuar la relació pare fill creix en intensitat, d’aquí que reflexionés sobre quan et comences a sentir pare. A partir dels 6 mesos, el ritme de desenvolupament motor s’accelera i potser per això els canvis són més visibles i notables físicament. Però és que de seguida hem arribat als 10 mesos i aquí si que m’ha tocat córrer. Van passar 5 dies seguits sense veure’l i ja havia crescut, la cara, la mirada, la curiositat, el somriure… tot havia evolucionat. Se’l veia més gran. Si et distreus ja està amagat sota el sofà, dins d’una caixa o gatejant passadís enllà. Cada dia que passa aprèn a fer coses noves, i amb un punt de suport es desplaça dret per tota la sala, empeny cadires i molesta als veïns de sota. Aquella llibreta on apunto “tal dia ha fet…” ja viu sobre la taula del menjador, ja que cada tarda passen coses noves. Entén les cançons i anticipa aquella estrofa on algú li rascarà la panxa. Balla quan sona qualsevol música, es fa “ralet-ralet” a ell mateix o a tothom qui passi...
Canviar bolquers està sobrevalorat!

Canviar bolquers està sobrevalorat!

Una de les principals preocupacions dels pares i mares novells, és saber de què va exactament això de canviar bolquers que tothom comenta i que sembla que acabaràs odiant. Té un component escatològic important, a alguns els hi pot fer més o menys fàstic, a d’altres mandra, etc. però al final tots hi haurem de passar. Els primers mesos, s’incorpora a la rutina d’una forma molt natural, i ni que a vegades els hagis de canviar cada 3 hores, ho fas amb il·lusió. Els primers mesos hi ha MOLTA il·lusió! A partir del segon mes, ja comença a cansar i a fer més mandra… “au fes-ho tu, no jo ja ho he fet abans, ara et toca a tu”, i així cada dia. Fins que un dia, un per l’altre es queda “la casa sense escombrar” i allò sembla un… Però a partir dels 6-7 mesos, quan el fill ja porta un temps ingerint aliments sòlids, comença a canviar la textura que omple els bolquers i en molta menys mesura s’embruta la roba o s’empastifa l’entorn, ja no cal canviar-los tant sovint i com el interactua més, és un moment més entretingut que abans. I és en aquest moment quan t’adones que canviar els bolquers està sobrevalorat; ara que comença a menjar, el què realment et portarà de corcoll és tenir el menjar a punt (i haver decidit prèviament que menjaria), recollir les restes de menjar que omplen el menjador, finestres i parets, fregar la trona i els pitets, i anar cada dos dies al super a comprar paper de cuina de eixugar l’aigua que s’esquitxa per tot arreu...
Et trobo a faltar, cada dia més!

Et trobo a faltar, cada dia més!

Passades unes setmanes del naixement d’en Luka, em preguntava aquí quan et comences a sentir pare. I és que pensava que això de sentir-se pare era automàtic en el moment del naixement: tal com sortiria a la llum, totes les teves emocions i sentiments es transformarien i ja et sentiries pare. Però la realitat no va ser aquesta i els sentiments es van transformant i adaptant al ritme de cadascú, no d’un minut a l’altre. Passats els 3 primers mesos, quan el teu fill ja comença a interactuar més, a participar, a demanar atenció, a riure, etc. el sentiment d’atracció cap a ell i el retorn que et dóna creix exponencialment i comences a notar que el vincle s’enforteix. Ara acaba de fer 8 mesos i des de fa unes setmanes, quan estem 6 o 8 hores separats el trobo molt a faltar: esperant arribar a casa i veure’l somriure de nou. Encara no parla però ens podem passar hores estirats en una manta a terra jugant i “parlant”. Et reconeix i li encanta que juguis i que estiguis amb ell i són moments que voldries que no s’acabessin mai. Així que quan estem separats, ni que sigui mig dia, trobo a faltar el seu somriure continu. Com es mira les mans del dret i del revés, fascinat pel moviment i les ombres que produeixen. Com es llepa els peus i fa postures de ioga flexionant les cames per darrera el clatell. Com aplaudeix i es queda sorprès amb el soroll que ell mateix és capaç de produir. Com fa brrrrrrrrrrr amb els llavis i ho esquitxa tot de...
Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Ja demano disculpes d’entrada per l’ús d’aquesta paraula, que en català podríem traduir més o menys en “fer el paperot”. En l’anterior entrada parlava del difícil equilibri entre l’ajuda, consells i aportacions que tanta gent et vol donar, parlant de la Tribu i la infoxicació. I continuant amb els difícils equilibris, en aquest cas ja entrem en un terreny més pràctic. A casa, anem aprenent i adoptant uns comportaments, unes “normes”, unes pautes, unes instruccions, unes línies a seguir, que hem pactat els pares i que seguint consells d’altres, llibres, pediatres o familiars, o bé el nostre propi instint, són els que creiem millors pel desenvolupament del nostre fill. Però quan surts de casa i vas a dinar amb uns amics, familiars, etc. amb tota la il·lusió que tenen ells de passar unes hores amb aquesta criatura divertida i que no para de riure, es creen nous moments de tensió. Si de sobte es posa a plorar, salta un dient que això és que vol fer xantatge als pares i que si l’agafes estan responent al seu xantatge (d’un nen de 4 mesos). Si a l’hora de dinar te l’asseus a sobre perquè al cotxet s’avorreix i vol participar, no tens control del teu fill… Si has decidit donar-li xumet o no, si alletament a demanda o no, i totes aquelles altres situacions que ja comentava en l’anterior article. Llavors és quan has de decidir fins a quin punt fas una mica el paripé per rebaixar la tensió del dinar (que amb tanta il·lusió t’han convidat), o si t’has de mantenir ferm a les pautes i línies que havies...
La tribu, entre informació i infoxicació

La tribu, entre informació i infoxicació

La parella som dos, amb dos punts de vista, dues maneres d’entendre la maternitat i la paternitat, dues maneres d’entendre el desenvolupament i l’educació dels fills, i en general dues maneres de veure el món. Ben a prop hi ha els pares i mares de cadascú, més els germans i cunyats. Seguidament hi hauria els pediatres i altres professionals. A partir d’aquí la tribu s’estén sense límits: amics, cosins, tiets, companys de feina, veïns, etc. I llavors apareix Internet i la situació ja explota! És ja una rutina diària anar consensuant i prenent decisions entre el pare i la mare, cada setmana apareixen noves situacions i cal anar decidint i prenent un camí o un altre. No sempre veiem les coses de la mateixa manera i a vegades cedeix més l’un o l’altre. Mica en mica, amb altes dosis de paciència, anem construint aquest nou castell partint de la base que cada decisió o cada camí escollit serà el millor pel nostre fill. Com deia, ben a prop hi ha els pares i mares nostres (és a dir, els avis i àvies) que ja tenen experiència en això de tenir fills, i també els seus propis punts de vista, els seus coneixements, i la seva manera de fer. Igual que els germans i cunyats que acaben de ser pares recentment, o els que encara no tenen fills però que igualment tenen opinions al respecte. Per tant ja estem parlant d’unes 8-10 persones més cadascuna amb opinions i visions pròpies. També des del principi rebem l’acompanyament del pediatre i altres professionals, i sovint per motius diversos (com canviar de país)...
Viatjar amb fills és possible!

Viatjar amb fills és possible!

Tot i que d’entrada ho pugui semblar, tenir fills no és la millor excusa per anar aplaçant els viatges que fa tant de temps que hem somniat. Viatjar amb nens requerirà algunes adaptacions logístiques i tenir algunes consideracions concretes, però poca cosa més. I en canvi, tot el que ens aportarà a tots (pares, mares i fills) serà una de les millors experiències. Si per mi fer la volta al món durant 16 mesos ja va ser increïble, l’arribada d’un fill no ens limitarà en aquest sentit, tot al contrari. No hauran de passar gaires anys perquè tornem a embarcar-nos en un llarg viatge amb els fills. I com que jo parlo de previsions de futur, millor il·lustrar-ho amb l’experiència real de la Beti i en Joan, que vaig conèixer a través d’una recomanació de la Núria Burgada. Fa mesos que estan viatjant per Sud-Amèrica amb bicicleta amb les seves dues filles (de 6 i 3 anys). Van explicant tot el seu dia a dia al blog Petits Nòmades i hem volgut aprofitar per fer-los una petita entrevista i compartir aquesta experiència que estan vivint. – Com a pares, quan i com us decidiu a dur a terme un projecte com aquest? Sempre hem estat persones actives. Ens agrada la muntanya en tots els seus estats. Esquiar, escalar, caminar, pedalar… Una altra gran passió que tenim és la de viatjar. La gent ens deia que quan arribessin els fills això canviaria. Però la veritat és que, des que va néixer la nostra primera filla, no hem deixat de fer el què ens agrada. Evidentment hem adaptat les sortides a...
Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Encara queda molt lluny la situació en la que li hagi de dir al meu fill la tant peculiar frase “Fill, hem de parlar”. Però abans s’ha de fer molta feina i entre altres coses, acompanyar el desenvolupament del llenguatge (la parla, la lectura, l’escriptura, etc.). A casa nostra, tenim dues llengües maternes diferents: el català i el portuguès, i això ja marca unes condicions de bilingüisme de partida. Però evidentment com que no volem deixar de banda l’anglès ni el castellà, la situació ja s’anima. Jo li parlo en català, ella li parla en portuguès, entre nosaltres parlem castellà/portuguès i ara comencem a introduir el català. I de tant en tant utilitzem l’anglès. Així que hi hauria dues llengües principals i dues secundàries. Hi ha molts blogs, webs, llibres i estudis sobre el bilingüisme, trilingüisme i l’ús de múltiples llengües amb recent nascuts i primers anys de vida. Com en tants altres temes, hi ha estudis, opinions i llegendes de tot tipus. Alguns diuen que trigaran molt més a parlar, d’altres que confondrà al nen, d’altres parlen de la possibilitat de que el nen prefereixi una de les llengües i en rebutgi unes altres… I al final les experiències reals de les famílies són de tots colors. En aquest article de TrilingualChildren, recullen molta informació amb enllaços a altres articles realment interessant. Com per exemple la descoberta d’estudis recents que rebutgen les hipòtesis que els nens i nenes bilingües o multilingües retardin la parla pel fet d’estar exposat a dues o més llengües. Val la pena també llegir els comentaris de famílies que expliquen la seva experiència, i...
Pares i violència, a quina temperatura bull la sang?

Pares i violència, a quina temperatura bull la sang?

Sembla que cadascú té una temperatura d’ebullició de la sang diferent, que fa que a uns els bulli de seguida, a d’altres trigui una mica més i a alguns no els bull pràcticament mai. Per bullir la sang em refereixo a aquella ràbia que corroeix per dins, que comença als peus i va pujant poc a poc per tot el cos. En els rars moments que arriba al cap i es comença a treure fum, és quan sonen totes les alarmes i ja dependrà de l’autocontrol de cadascú per saber com acaba la història. Doncs des de fa uns dies m’estic fixant que això de ser pare trastoca la física i la química interna – potser qüestió de testosterona o d’altra hormona – i fa que la temperatura d’ebullició de la sang sigui molt més baixa que de costum. Parlant clar, aguantes menys i saltes a la primera de canto. Però no estic parlant de quan a les 3 de la matinada t’has de llevar per canviar bolquers, no trobes l’interruptor, cau tota l’aigua per terra, es trenca el got de vidre i s’ha mullat mig sofà. Això forma part de la festa i és una alegria indescriptible, res de ràbia ni de bullir la sang. Estic parlant de quan vas a creuar un pas zebra empenyent el cotxet amb el nen a dins, quan els cotxes ja tenen els semàfor en vermell, i un autobús de 12 tones i 37 passatgers segueix gas a fondo com si el vermell volgués dir “100 punts si atropelles un vianant, 200 una àvia, i 300 un nen amb cotxet”. I això...