Feminisme per a nens (en masculí)

Feminisme per a nens (en masculí)

La Muriel serà feminista. O farem tot el possible per a què ho sigui. I tot fa preveure que ens en sortirem. Primer, perquè ho hem prioritzat pràcticament per sobre de tot. Creiem que ha de formar part de la seva educació i la seva identitat més fonamentals. No entenem una Muriel que no pugui ser feminista, que defensi els seus drets. No sabem si viurà en un món més respectuós amb els drets de les dones, però sí sabem que farà respectar els seus propis drets. Segon, perquè és una dona. I ja és prou gran per comprendre conceptes bàsics com justícia, drets, respecte, emancipació. Alguns no els coneix pels seus noms, i alguns potser patiria per definir-los. Però els coneix i, en la mesura que pot, els practica. I sap que té dret a ser científica, o futbolista, o enginyera. I sap que les nenes tenen dret a ser-ho. I l’indigna que hi hagi qui cregui, qui digui, que les nenes no hi tenen dret. Tercer, perquè hi ha una certa alineació dels astres perquè tot això passi. El món no és feminista, però hi un racó que cada cop n’és més i de forma més convençuda. I d’aquest racó de món feminista (encara ínfim), n’hi ha una parcel·la que treballa per ajudar a les nenes a ser conscients del món en què viuen, a defensar els seus drets, a ser feministes. Tenim campanyes de joguines no sexistes i tenim llibres de dones científiques i tenim discursos de polítiques o de futbolistes que s’han fet un lloc en un món d’homes i ho expliquen a les nenes...
El recordo com una caixa d’eines

El recordo com una caixa d’eines

Arribats a aquest punt de l’entrevista, voldria fer-li algunes preguntes sobre la seva vida privada, especialment la infantesa. Vostè és la Muriel Peña Guillén. Tant vostè com el seu germà Jofre són molt respectats en el seu àmbit, dues persones reconegudes en els seus respectius sectors. Ara que acaba de fer 80 anys, com recorda el seu pare? El recordo com una caixa d’eines. Li agradava el bricolatge? No! [riu] Ni de broma! [segueix rient i parem fins que es recompon] No amb una caixa d’eines: com una caixa d’eines. Què vol dir? No m’atreviria a dir que el meu pare fos un guia, encara menys un líder o un model a seguir. Però sí el recordo amb una resposta als meus dubtes. De fet, era més de fer-me respondre els meus propis dubtes amb d’altres preguntes fins que me’n sortia. Més que de dir cap on havia d’anar ell era més de dir “jo estic aquí per si et perds”. No la va orientar en la seva trajectòria personal? En absolut. Ell creia que tota feina era digna i que tota feina podia fer-se molt bé i ser recompensada en conseqüència. En el que sí que insistia era en què, fes el que fes, havia de fer-ho bé. I fer-ho bé volia dir aprendre’n tant com pogués, practicar molt i, en la mesura del possible, ser a l’avantguarda del meu tema. Per tant la va animar a estudiar? No exactament. Em va animar a fer bé allò que fos que volgués fer. Si volia ser advocada, havia d’estudiar Dret, però també conèixer qui el practicava, qui se’l saltava;...
Muriel, jo sí que et creuré

Muriel, jo sí que et creuré

Benvolguda Muriel, Ara només tens sis anys (i mig), però un dia seràs capaç no només de llegir aquest text, sinó de comprendre’l. Avui ha sortit la sentència del cas “La Manada”. Cinc homes van violar una noia. Diuen els jutges que malgrat la noia estava acorralada pels cinc homes, aterroritzada, vexada sexualment una i altra vegada contra la seva voluntat, la van violar sense violència. És a dir: tècnicament, no la van violar. Muriel, estàs sola. Estàs sola vol dir que, tret de la mare i el pare, ningú no et creurà. Perquè, estadísticament, un dia t’ha de passar a tu. T’ha de passar que algú et forci sexualment. Amb “sort”, “només” seran uns tocaments incòmodes. Amb menys sort, serà pitjor. I t’acompanyarà la resta de la teva vida. I estaràs tu sola amb aquest record imborrable. Sola perquè les teves amigues et recomanaran que te n’oblidis, que no val la pena. Sola perquè els amics diran que no n’hi ha per tant, que segur que et va agradar, que tant de bo els hagués passat a ells. Sola perquè la policia dubtarà del teu criteri, de les teves intencions, fins i tot diran que ho fas per fer mal. Sola perquè els jutges qüestionaran i relativitzaran els fets, per més palesos que siguin, per més ben enregistrats que hagin quedat, en ares d’una interpretació immaculada de la lletra —que no de l’esperit— de la Llei. Muriel, estàs sola. Muriel, costa de pensar-ho, encara més d’escriure-ho, però et passarà. D’una manera o d’una altra et passarà. I estaràs sola. Et passarà perquè estaràs sola i estaràs sola perquè...
De qui és aquesta casa

De qui és aquesta casa

Ho planifiques amb mesos d’antelació, perquè que tres parelles amb fills petits puguin quedar tranquil·lament (= sense canalla) per dinar és un repte logístic de primera magnitud. Arribes de casa els avis, d’abandonar-hi temporalment la descendència i et trobes una casa que és la teva, on t’hi has anat emmotllant (tu a la casa, no al revés) poc a poc. El dinar és fora, però hi ha la possibilitat que els cafès acabin essent a casa. Així que penses si no hauries de deixar-la una mica aparent. Ben posada. No només neta, sinó endreçada. Agradable a la vista. Potser no cal: som amics. Ja ens coneixem. Però penses si al menys no hauries de desactivar el camp de mines que són els retoladors que han quedat mig perduts — els altres estan recollits, però sempre se’n mig-perd algun. O algun llibre trampa que ha quedat mig enterrat entre els coixins per a perforar la pelvis d’algú que distretament es posi a seure sense mirar. O la proliferació de dibuixos que han anat saturant totes les superficies de la casa, verticals i horitzontals. O estabilitzar el piló de “tuppers” amb jocs, joguines i galindaines diverses que pot caure en qualsevol moment i esclafar qui hagi gosat sincronitzar el seu pas amb l’esdeveniment de fallida gravitacional. O les deu ampolles de plàstic i set rotlles buits de paper de vàter que hi ha sobre la taula del menjador i que hem de guardar perquè hem de reciclar (és a dir, reutilitzar) enlloc de llençar. M’ho miro tot, amb perspectiva (molta perspectiva, perquè l’horitzó és amplíssim) i no sé ni per on...
Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Un dia parlàvem de canalla amb el Jaume que, a més de bon conseller, em duu la davantera en això de la paternitat i, per tant, tinc doble motiu per escoltar-me’l. Parlàvem de les oportunitats que tindran els nostres respectius fills —encara no en tenim cap en comú, qui sap què ens depara el destí— i em va dir una frase que se m’ha quedat gravada i gravada crec que quedarà per sempre, tant pel contingut com per la manera que la va dir: “La Muriel no em fa patir, pateixo pels altres. A mi la Muriel no em fa patir”. Les paraules són literals. Són aquestes les que va dir. Vaig entendre, en aquell moment, que la Muriel, la meva filla, no el feia patir perquè jo li podria donar de tot. Sabem, el Jaume i jo, i tothom que ha llegit la recerca sobre inclusió o exclusió social, que l’educació dels pares és fonamental a l’hora de donar oportunitats als fills. No perquè l’educació determina la renda, que també, sinó perquè els pares amb formació es preocupen que els fills també tinguin una bona formació, que és el principal vector d’exclusió de la gent. I, en aquest sentit, vaig entendre, el Jaume no patia: a casa tenim estudis i ens va bé, així que a la Muriel i al Jofre els anirà bé. Això era pels volts del juny. I pel setembre, la Muriel va començar primària. I van començar els deures. No vull reflexionar aquí sobre la conveniència dels deures, o sobre la conveniència dels deures a primària, o sobre si en fan pocs, molts o...
La il·lusió es cou a foc lent

La il·lusió es cou a foc lent

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte. Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia. Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos. I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això. I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís. Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els...
Taller de Nadal a la Sagrada Família

Taller de Nadal a la Sagrada Família

Avui els Vadepares hem anat d’excursió. Hem estat convidats al taller de Nadal de la Sagrada Família pensat per nens de 4 a 10 anys. Hem desembarcat tres adults amb quatre nens de 6, 4 (x2) i 1,5 anys d’edat. El taller té dues parts ben diferenciades. A la primera, se’ns explica la façana del Naixement i l’interior de la basílica (sobretot els vitralls!!) amb una dinàmica molt interactiva amb la canalla. De les moltes maneres que deu haver-hi de fer això, ha estat un èxit absolut posar èmfasi en referents que dominen els petits: la tardor, el foc, el mar, el cel, els arbres, el bosc… En part Gaudí ens ho posava fàcil, per la seva constant inspiració en la naturalesa. I, tanmateix, essent la meva tercera visita al temple com adult, jo també m’he endut alguna cosa extra cap a casa. La segona part del taller és el taller en sí. Atès que som a les portes del Nadal, ja hi havia una corona d’Advent al creuer. Aquest ha estat el detonant del taller posterior: fer una corona d’advent. Hem tingut una corona de mostra, tot el material i l’ajut per fer-lo amb la canalla. A més, se’ns ha explicat el perquè de la corona, així com els motius naturals que, com ja hem dit, tan agradaven a Gaudí. L’activitat és més que recomanable, especialment amb nens de 6 a 10 anys. Al Jofre i el Luca (a punt de fer-ne 4) els ha agradat molt, però en general se li han fet llargues ambdues parts. En canvi, la Muriel (6 i poc) l’ha gaudit al 500%....
Adoctrinament o educació en valors?

Adoctrinament o educació en valors?

El diccionari no dóna una visió pejorativa del verb adoctrinar. Diu que és instruir algú en alguna cosa, fer entrar algú en certes doctrines o opinions, inculcar unes idees, unes creences. Potser perquè, en general, ens agrada pensar per nosaltres mateixos, que poc a poc li hem anat donant un sentit negatiu a adoctrinar, o a ser adoctrinats. I especialment quan ho fan als petits i joves, tan acríticament receptius a qualsevol idea, tan plàstics, tan mal·leables. Però, què és adoctrinar exactament? Se’m fa difícil pensar en una definició inequívoca. Moltes d’elles funcionen tant per l’adoctrinament, en negatiu, o per la formació en valors, en positiu. Quan a casa diem que hem de respectar qualsevol orientació sexual de la gent, pensem que eduquem en valors mentre que, segur, a una altra família d’això en diuen adoctrinar. Mira si deu ser difícil la distinció que el terme ni tan sols apareix en tot el famosíssim Diccionari de Política de Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino — tot i que sí ens defineix doctrinari com aquell que obeeix rígidament o servilment els principis d’una doctrina. És clar, això no ens serveix, perquè aquí el mal ja està fet i el que volem és identificar quan el mal s’està fent, no quan ja s’ha consumat. Així que no queda més opció que fer-se un mateix una prova del tornassol. Jo vaig servir la violació de dos aspectes a partir dels quals intento identificar, si no tots els casos, al menys sí els més flagrants: Violació de l’esfera privada: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan les institucions de l’esfera pública entren en...
L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

Ahir va haver-hi un atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, així com un de posterior a Cambrils. Els fets van succeir pels volts de les cinc, mentre la canalla era a dinar a casa els avis. De camí a buscar-los, tocades les set, vaig pensar que ho havia d’explicar a la Muriel, que aviat en farà sis, i al Jofre, que passa dels tres i mig. El principal motiu per explicar-los-ho, llavors, va ser més prosaic del que d’entrada podria semblar: sa mare i jo dúiem enganxats a la ràdio i Internet des de les cinc, i era altament probable que seguíssim fent-ho un cop la Muriel, el Jofre i jo arribéssim a casa. A més d’haver de competir per l’atenció que li donàvem als mitjans, també se n’adonarien —perquè ja se n’adonen de tot— que alguna cosa passava. Per tant, més enllà d’aprofitar l’esdeveniment per fer didàctica de la geopolítica global, del que es tractava era d’una qüestió pràctica: els pares estaran mig absents, els pares estaran estranys, val la pena que sapigueu perquè. Ni més… ni menys. En aquell moment —conduint cap a casa els avis— no tenia els recursos que després s’han anat compartint (vegeu més avall) així que vaig anar barrinant com ho faria. A casa, amb tranquil·litat, amb… nosécom. De tornada a casa sonava Catalunya Informació al cotxe. La Muriel va caçar algunes coses. Fa temps que a la Muriel no li cal obrir la boca per dir moltes coses. Per exemple, per dir no sé què està passant però sí sé que alguna cosa està passant. Així que vam haver d’improvisar al...
Unes ulleres diferents per mirar

Unes ulleres diferents per mirar

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc. Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills. I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que...