No em diguis que el millor encara ha d’arribar (encara que sigui veritat)No me digas que lo mejor está por llegar (aunque sea verdad)

No em diguis que el millor encara ha d’arribar (encara que sigui veritat)No me digas que lo mejor está por llegar (aunque sea verdad)

– Saps que en Miquel ja sap distingir els tres reig mags? – Doncs espera’t l’any que ve, quan ja vulgui fer la carta! – T’haig d’explicar una cosa… ahir va aprendre a fer petons! – Sí? Ja veuràs, ja, quan et digui t’estimo per primera vegada! – Mira, mira… des de fa uns dies sap distingir els colors! – Ui, això no és res, prepara’t per quan et demani els retoladors a cada moment per pintar qui sap què. – Aquesta tarda, hem estat jugant a pilota… – Mmmm… no et dic que no. Però jugar, jugar és més endavant, no?, quan entenen les regles i els objectius de la partida… – Ara està en aquella fase que a vegades no li surten les paraules i es fa uns embolics deliciosos… – Ja, i després no callarà. Aleshores fliparàs. – No diries que se n’està enrient de nosaltres… – I ara! Imagina’t després el que et faran… ahir, el meu, sense anar més lluny… – Has vist que ha fet? – Pse, però demà… – Ara… – Després… És veritat que cada dia que passa és millor. Però també que l’única felicitat que és possible viure és la que es viu en present, i en primera persona. No em diguis que el millor encara ha d’arribar. Encara que sigui (una mica) veritat. Escolta’m avui, com jo et vaig escoltar un dia. És la meva primera vegada. Que tan imporant és per a mi, com ho va ser per a tu, que tan important és per al meu avui, com ho va ser per al teu ahir. – ¿Sabes...
L’anell invisible

L’anell invisible

“La seva mà radiant m’encercla el dit, la meva filla, mentre caminem ara junts. Sentiré ja per sempre un anell invisible envoltant aquest os amb llum, quan ella sigui molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.” (*) És un poema breu, cinc línies tan sols. El poeta anglès Stephen Spender (1909-1995) hi sintetitza de forma perfecta, a la manera d’un cercle, com la felicitat és tota vegada aquesta cosa tan senzilla, el teu fill caminant al teu costat mentre s’agafa al teu dit, i aquesta de tan efímera; ulls que miren endavant, àvids de temps i aventures; que tu has trobat, sí, en el mateix moment que el teu petit comença a buscar. Pare i fill units per un anell invisible, un diàleg sense veu ni verb, fet de record i pensament, i per això mateix, per sort, indestructible, imperdible, imarscible. Quan et comences a sentir pare?, es preguntava fa unes setmanes en Francesc Balagué en aquest mateix blog. D’alguna manera, és com si aquest apunt d’avui volgués respondre aquell interrogant. És quan sents l’anell invisible que et converteix en pare, per sempre més. Pot ser a l’Hospital quan el tens a braços per primera vegada, o potser a casa, mentre li cantes una cançó; o un dia passejant a la ciutat: “… la seva mà radiant m’encercla el dit, la meva filla, mentre caminem ara junts.” — * Poema contingut a l’Antologia Poesia Anglesa i Nordamericana contemporània (Edicions 62, dins Les Millors Obres de la Literatura Universal – Segle XX), i traduït per Joan Curbet...
La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

La paternitat desastrosa de Loudon Wainwright III

Serveixi aquest apunt d’homenatge particular al pare de la Lucy, la Martha i en Rufus. Vet aquí el pare absent; ombra allargada, reflex familiar i imprecís, cicatriu íntima; egoista, gelós, seductor i a estones un tirà. És el pare rebel, que no sap fer-se gran i que no vol morir; el pare que marxa de casa a mitja nit quan a casa tothom dorm, amb les maletes plenes d’alleugiment i retrets; el que no arriba a la festa d’aniversari del petit de la família, malgrat haver dit i redit que aquest cop no fallaria. És també el pare que es disfressa rera una rialla, que canta per domesticar els fantasmes, mentre ofereix a qui els vulgui/pugui entomar retalls catàrtics d’una paternitat desastrosa. I també plena de vida (és clar). El dolor d’un pare recordant aquella bufetada massa forta, la ferotge humanitat d’un cantautor enorme… i pare (paràs) com pocs. Vet aquí un recull de cançons de Loudon Wainwright III que podrien ser posts de Vadapares, si aquest blog no fos tan feliçment ensucrat i si no fos perquè no li hem pogut proposar (no ha respost el nostre ‘whats’). Aquest gran cantautor nordamericà (també humorista i actor) nascut a Chapell Hill, Carolina del Nord, és autor d’una de les discografies més emocionalment incisives (a voltes desconcertant) de la música nordamericana contemporània. Avui és el ‘convidat’ impossible al nostre blog. A continuació una breu selecció de retalls sobre el ‘nostre tema’, espigolats d’entre la vintena de discos que ha editat. Sense concessions, i amb l’àcid sentit de l’humor marca de la casa. Són aquests: Be careful there’s a baby in...
 Homenatge a l’amic desconegutHomenaje al amigo desconocido

Homenatge a l’amic desconegutHomenaje al amigo desconocido

En Miquel està jugant al parc. Se li acosta un nen una mica més gran que ell i li pregunta: vols jugar amb mi? En Miquel, el més petit de la colla, gens acostumat a que un altre nen li faci gaire cas, diu que sí, és clar… però amb un punt de sorpresa. Amb tot, no s’ho pensa dues vegades, no fos cas. En un tres i no res el nostre fill ja corre darrera l’altre nen: reprodueix cada gest, sincronitza cada salt, comparteix cada cop. Els dos són un, per una estona. Però passen uns minuts i la mare crida el nen; és hora de marxar. La Natalia fa cap a ells i li diu al vailet: que li dius el teu nom a en Miquel? El nostre petit enfila cap al tobogan distret, mentre l’altre nen s’agafa de la mà de la seva mare sense haver respost com es deia; els menuts, quan volen, saben fer-se els desmenjats i dir-se adéu sense haver de dir adéu. Quan tornem a passar pel parc de tornada ja camí de casa, en Miquel va cridant ‘amiiiiic, amiiiiiic’ mentre assenyala els tobogans i els gronxadors. És la primera vegada que li escoltem dir aquesta paraula. Després, ja a casa, quan repassem amb ell el dia li preguntem: Que recordes el seu ’Nom’? Miquel, com es deia el teu ‘amiiiiiic’? ‘Nom’ ens contesta, tot orgullós. Nom, el seu primer amic. Miquel está jugando en el parque. Se acerca un niño algo mayor que él y le pregunta: ¿quieres jugar conmigo? Miquel, acostumbrado a ser el menor de la pandilla, no está...
Un zoo damunt el piano

Un zoo damunt el piano

Ell encara no sap dir-nos què hi feien damunt les tecles l’elefant, el puma, el tigre, el rinoceront i el guepard. En Miquel tot just ha fet dos anys, i amb prou feines comença a articular frases de més de tres elements. Amb la Natalia (autora de la foto) sabem que falta poquet, i que d’aquí res, potser demà, potser d’aquí una estona ja ens sorprendrà amb una primera frase llarga, i que aleshores, –tothom ho diu–, la cosa serà un no parar. Però a casa hem decidit disfrutar aquest moment previ a la frase. Ens hem dotat d’un llenguatge provisional, intuïtiu, no sempre reeixit… i hem acabat disfrutant un joc de pistes que en algun moment ens ha semblat fabricat pel mateix Joan Brossa. … és un moment molt bonic, aquest. No entendre en Miquel ens obliga a escoltar-lo més… i al final ens convida a redescobrir amb ell que res és mai el que sembla i que, això té una certa gràcia perquè a casa som periodistes, hi ha coses que, senzillament, no es poden explicar. Què hi feien tots aquells animals salvatges damunt el civilitzat piano de joguina? El millor d’aquesta pregunta és que no té resposta.  De moment…...
Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Fotos dels nostres fills a les xarxes socials? Sí, però.

Jo publico fotos del meu fill a les xarxes socials, no sempre, no a tot arreu, no de qualsevol manera. Però sí, sí, es poden trobar fotos d’en Miquel a FB, a Flickr, Instagram, també en aquest mateix blog. En Miquel és ja un ciutadà d’aquest món interconnectat i hiperrepresentat. Com els seus pares, com tu, com l’altre, com tots (o gairebé tots) disposa ja d’una identitat digital. Publicar fotos dels nostres fills a les xarxes? Hi ha moltes maneres d’abordar aquest tema (com es demostra a Vadepares, sense anar més lluny), i totes són bones. En serio, totes són bones. Aquesta és una decisió personal; familiar, més ben dit. Nosaltres, la seva família, hi estem a favor, encara que sigui amb restriccions i criteris, amb tota l’atenció i sempre practicant un prudent ‘sí, però’. A continuació, apunto algunes reflexions casolanes al voltant del tema, i que han anat sortint de mica en mica, com un procés (és el que ha acabat sent, a casa) i que potser paga la pena compartir en un espai com aquest, un blog de paternitat. En Miquel no ha demanat tenir la seva identitat a la xarxa, cert; però (ummmm…) ha nascut en una família amb una intensa activitat a la xarxa. Les xarxes ens han permès conèixer molta gent interessant (de fet, jo i la Natalia, la meva dona, ens vam conèixer pel Facebook!) i hem après un munt de coses gràcies a l’observació, l’intercanvi d’informació i l’empatia que propicien. Volem que el nostre fill també hi tingui accés i que les entengui amb totes les seves potencialitats (i perills, també, és clar)....
Tecnologia a prova de pares

Tecnologia a prova de pares

Hi ha aquell pare de la cançó de Manel, el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i arregla la porta… i després hi ha la tossuda realitat situada en l’anvers del millor vers d’un himne pop. A continuació, un breu repàs a diferents artilugis altament sofisticats que han desafiat (i desafien) la meva paternitat modèlica. El foulard porta-bebès, per posar un (primer) exemple: aquest tros de tela, –element portable, rentable i lleuger–, ofereix múltiples disposicions per portar el nadó damunt nostre: al davant, al darrera, de costat, en horitzontal, en vertical… El nostre fill ens sent a prop i obté l’escalf i la seguretat millor que altres solucions disponibles al mercat. La idea és bona, i no ho dic irònicament. Boníssima, fins i tot. … sinó fos perquè requereix una habilitat tècnica que a mi em sembla de doctor enginyer: ara te’l passes pel coll, ara fas dos nusos, ara tres voltes, després una més a l’inversa… Sí, hi ha coses més difícils que descordar un sostenidor amb una sola mà. I bé, jo no he aconseguit dur aquesta excel·lent idea a la pràctica (bé, sí, una sola vegada, la d’aquesta foto tan bonica que acompanya aquest post). Sé que no és tan difícil i sí, també he observat (jo amb admiració i un punt de ràbia) la manera tan natural com alguns pares i mares el passegen per determinats establiments de Gràcia o Ciutat Vella, l’hàbitat natural on és més fàcil veure’l posat. De fet, el foulard ve amb un DVD amb instruccions en diferents...
Breu manual sobre gestió d’expectatives

Breu manual sobre gestió d’expectatives

Durant unes quantes setmanes vaig estar pensant la manera de gravar el naixement del meu fill, en Miquel, però arribat el precipitat moment (es va avançar un mes i mig, el lleonet) no vaig pensar a treure la càmera de l’abric; i van haver de passar dos mesos abans no em tornés al cap aquella boja idea. Vaig preferir no dir res, amb l’orgullós objectiu, aconseguit a mitges, d’estalviar-me els comentaris del ‘ja t’ho deia jo que no ho podries fer’. Vaig invertir dues llargues sessions davant la meva discoteca pensant quina seria la primera cançó que escoltaria el meu fill. Em vaig decantar per Graceland, de Paul Simon, el viatge d’un pare i un fill, fugint i arribant a la vegada. O era alguna cosa de Dan Zanes?, així, en plan concessió. Però en Miquel va passar el seu primer mes de vida a l’hospital i després, a l’arribar a casa, va caldre desplegar una sofisticada logística, que no va donar-me temps ni a prémer el ‘play’ per donar-li la benvinguda amb una cançó. Tenia preparada la moleskine ‘Baby Journal’, especial per apuntar tots els grans moments de la vida del teu fill: els grams i els centímetres aconseguits, comptadors crucials del seu creixement; fotos i felicitacions, el rebut del súper amb la compra dels primers bolquers… Però l’altre dia la vaig trobar allà sota un Ruta antic i un Capçalera de qui sap quan, en aquell revister tan pràctic, que mai no fem servir. Encara duia el plàstic de protecció. Em vaig prometre secretament lluitar sense quarter contra ossets i animalets estampats en llençols, pijames i altres tèxtils....