El problema som els pares (II)

El problema som els pares (II)

He somniat que la mare del millor amic del meu fill gran (que en breu farà 5 anys) ens convidava a deixar-lo a casa d’ells una tarda després d’escola perquè juguessin junts. Jo li contestava que en les dues setmanes següents el meu fill no podria anar-hi perquè els pares teníem l’agenda plena i no ens ho podíem combinar. NENS! 5 anys!! Per sort només era un malson i m’he despertat… El problema som els pares (I): https://vadepares.cat/2017/04/25/el-problema-som-els-pares/lang/ca/     Foto CC de Kevin...
Feminisme per a nens (en masculí)

Feminisme per a nens (en masculí)

La Muriel serà feminista. O farem tot el possible per a què ho sigui. I tot fa preveure que ens en sortirem. Primer, perquè ho hem prioritzat pràcticament per sobre de tot. Creiem que ha de formar part de la seva educació i la seva identitat més fonamentals. No entenem una Muriel que no pugui ser feminista, que defensi els seus drets. No sabem si viurà en un món més respectuós amb els drets de les dones, però sí sabem que farà respectar els seus propis drets. Segon, perquè és una dona. I ja és prou gran per comprendre conceptes bàsics com justícia, drets, respecte, emancipació. Alguns no els coneix pels seus noms, i alguns potser patiria per definir-los. Però els coneix i, en la mesura que pot, els practica. I sap que té dret a ser científica, o futbolista, o enginyera. I sap que les nenes tenen dret a ser-ho. I l’indigna que hi hagi qui cregui, qui digui, que les nenes no hi tenen dret. Tercer, perquè hi ha una certa alineació dels astres perquè tot això passi. El món no és feminista, però hi un racó que cada cop n’és més i de forma més convençuda. I d’aquest racó de món feminista (encara ínfim), n’hi ha una parcel·la que treballa per ajudar a les nenes a ser conscients del món en què viuen, a defensar els seus drets, a ser feministes. Tenim campanyes de joguines no sexistes i tenim llibres de dones científiques i tenim discursos de polítiques o de futbolistes que s’han fet un lloc en un món d’homes i ho expliquen a les nenes...
No som herois

No som herois

Arriba un estadi en la paternitat/maternitat/dinàmica familiar que sembla que les coses es comencen a posar al seu lloc. Dormir tota la nit, els nens comencen a ser més autònoms i requerir menys atenció constant, adaptats a l’escola i llar d’infants, menjant amb certa normalitat i amb més o menys tranquil·litat, etc. Ja era hora! Apareix una sensació de cert relaxament i calma que feia anys que no senties!! Comences a agafar confiança i un progenitor s’apunta a un curs online i l’altre a un màster presencial que requereix dedicació tots els divendres tarda i dissabtes durant tot el curs… ja ens organitzarem, penses. Comencen els constipats, mocs, tos de gos i febres, i es va passant per tots els membres de la família. La primera setmana un, el cap de setmana dos, la setmana següent l’altre… busca cangur, canvia horaris de tota la família, surt corrents de la feina, ves al super, cuina el menjar, posa rentadores… etc. I així durant 15 dies, amb l’ajut del paracetamol de tant en tant. Divendres desperta’t a les 4 de la matinada i després altra vegada a les 6 perquè un té febre i l’altre un atac de tos, ves a treballar, surt corrents per recollir el que no s’ha quedat a casa amb febre i torna a casa a recollir l’altre, puja’ls al cotxe per anar a passar el cap de setmana amb els avis i amb mal de cap incipient. Hora punta de sortida de la ciutat, un cel rogent espectacular però es farà fosc ràpid! 30 minuts de trànsit dens, música del Pot Petit en bucle i llavors...
El recordo com una caixa d’eines

El recordo com una caixa d’eines

Arribats a aquest punt de l’entrevista, voldria fer-li algunes preguntes sobre la seva vida privada, especialment la infantesa. Vostè és la Muriel Peña Guillén. Tant vostè com el seu germà Jofre són molt respectats en el seu àmbit, dues persones reconegudes en els seus respectius sectors. Ara que acaba de fer 80 anys, com recorda el seu pare? El recordo com una caixa d’eines. Li agradava el bricolatge? No! [riu] Ni de broma! [segueix rient i parem fins que es recompon] No amb una caixa d’eines: com una caixa d’eines. Què vol dir? No m’atreviria a dir que el meu pare fos un guia, encara menys un líder o un model a seguir. Però sí el recordo amb una resposta als meus dubtes. De fet, era més de fer-me respondre els meus propis dubtes amb d’altres preguntes fins que me’n sortia. Més que de dir cap on havia d’anar ell era més de dir “jo estic aquí per si et perds”. No la va orientar en la seva trajectòria personal? En absolut. Ell creia que tota feina era digna i que tota feina podia fer-se molt bé i ser recompensada en conseqüència. En el que sí que insistia era en què, fes el que fes, havia de fer-ho bé. I fer-ho bé volia dir aprendre’n tant com pogués, practicar molt i, en la mesura del possible, ser a l’avantguarda del meu tema. Per tant la va animar a estudiar? No exactament. Em va animar a fer bé allò que fos que volgués fer. Si volia ser advocada, havia d’estudiar Dret, però també conèixer qui el practicava, qui se’l saltava;...
L’ofici d’educar és cosa de tots

L’ofici d’educar és cosa de tots

Fa uns dies vam participar a un dels programes de L’Ofici d’educar per compartir experiències amb altres pares i mares blocaires i motivats. Érem l’Anna Manso, escriptora i creadora de la columna “La pitjor mare del món“; Enric Bastardas, autor del Blog “Personetes creatives“, la Núria Mora, creadora del Blog “Mare, marona, marassa” i jo mateix com a representant de Vadepares. “L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio que va néixer com un espai per parlar d’educació en el sentit més ampli. Vol ser un punt de trobada on compartir dubtes, experiències i consells en el meravellós viatge de veure créixer els nostres fills i és per això que han creat un grup de Telegram obert per fer créixer aquesta comunitat més enllà de la ràdio. Vivim un moment especialment potent i transformador en les maneres com s’ha ensenyat, i en això tots hi fem falta perquè, com diuen a l’Àfrica, és tota la tribu que educa. El grup de Telegram vol ser aquesta tribu en format virtual. A diferència d’un canal, el grup és bidireccional. A banda de compartir els continguts de “L’ofici d’educar” i poder-los comentar, volem que els membres del grup se sentin lliures per poder fer preguntes i compartir les seves experiències personals i professionals en la criança i l’educació. Perquè volem créixer al vostres costat i que neixin programes de les propostes de pares/mares/educadors/avis/àvies… Volem ser un punt de trobada per difondre iniciatives relacionades amb l’educació i fer xarxa. Ens ajudeu? Us hi podeu afegir aquí:...
Muriel, jo sí que et creuré

Muriel, jo sí que et creuré

Benvolguda Muriel, Ara només tens sis anys (i mig), però un dia seràs capaç no només de llegir aquest text, sinó de comprendre’l. Avui ha sortit la sentència del cas “La Manada”. Cinc homes van violar una noia. Diuen els jutges que malgrat la noia estava acorralada pels cinc homes, aterroritzada, vexada sexualment una i altra vegada contra la seva voluntat, la van violar sense violència. És a dir: tècnicament, no la van violar. Muriel, estàs sola. Estàs sola vol dir que, tret de la mare i el pare, ningú no et creurà. Perquè, estadísticament, un dia t’ha de passar a tu. T’ha de passar que algú et forci sexualment. Amb “sort”, “només” seran uns tocaments incòmodes. Amb menys sort, serà pitjor. I t’acompanyarà la resta de la teva vida. I estaràs tu sola amb aquest record imborrable. Sola perquè les teves amigues et recomanaran que te n’oblidis, que no val la pena. Sola perquè els amics diran que no n’hi ha per tant, que segur que et va agradar, que tant de bo els hagués passat a ells. Sola perquè la policia dubtarà del teu criteri, de les teves intencions, fins i tot diran que ho fas per fer mal. Sola perquè els jutges qüestionaran i relativitzaran els fets, per més palesos que siguin, per més ben enregistrats que hagin quedat, en ares d’una interpretació immaculada de la lletra —que no de l’esperit— de la Llei. Muriel, estàs sola. Muriel, costa de pensar-ho, encara més d’escriure-ho, però et passarà. D’una manera o d’una altra et passarà. I estaràs sola. Et passarà perquè estaràs sola i estaràs sola perquè...
De qui és aquesta casa

De qui és aquesta casa

Ho planifiques amb mesos d’antelació, perquè que tres parelles amb fills petits puguin quedar tranquil·lament (= sense canalla) per dinar és un repte logístic de primera magnitud. Arribes de casa els avis, d’abandonar-hi temporalment la descendència i et trobes una casa que és la teva, on t’hi has anat emmotllant (tu a la casa, no al revés) poc a poc. El dinar és fora, però hi ha la possibilitat que els cafès acabin essent a casa. Així que penses si no hauries de deixar-la una mica aparent. Ben posada. No només neta, sinó endreçada. Agradable a la vista. Potser no cal: som amics. Ja ens coneixem. Però penses si al menys no hauries de desactivar el camp de mines que són els retoladors que han quedat mig perduts — els altres estan recollits, però sempre se’n mig-perd algun. O algun llibre trampa que ha quedat mig enterrat entre els coixins per a perforar la pelvis d’algú que distretament es posi a seure sense mirar. O la proliferació de dibuixos que han anat saturant totes les superficies de la casa, verticals i horitzontals. O estabilitzar el piló de “tuppers” amb jocs, joguines i galindaines diverses que pot caure en qualsevol moment i esclafar qui hagi gosat sincronitzar el seu pas amb l’esdeveniment de fallida gravitacional. O les deu ampolles de plàstic i set rotlles buits de paper de vàter que hi ha sobre la taula del menjador i que hem de guardar perquè hem de reciclar (és a dir, reutilitzar) enlloc de llençar. M’ho miro tot, amb perspectiva (molta perspectiva, perquè l’horitzó és amplíssim) i no sé ni per on...
Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Un dia parlàvem de canalla amb el Jaume que, a més de bon conseller, em duu la davantera en això de la paternitat i, per tant, tinc doble motiu per escoltar-me’l. Parlàvem de les oportunitats que tindran els nostres respectius fills —encara no en tenim cap en comú, qui sap què ens depara el destí— i em va dir una frase que se m’ha quedat gravada i gravada crec que quedarà per sempre, tant pel contingut com per la manera que la va dir: “La Muriel no em fa patir, pateixo pels altres. A mi la Muriel no em fa patir”. Les paraules són literals. Són aquestes les que va dir. Vaig entendre, en aquell moment, que la Muriel, la meva filla, no el feia patir perquè jo li podria donar de tot. Sabem, el Jaume i jo, i tothom que ha llegit la recerca sobre inclusió o exclusió social, que l’educació dels pares és fonamental a l’hora de donar oportunitats als fills. No perquè l’educació determina la renda, que també, sinó perquè els pares amb formació es preocupen que els fills també tinguin una bona formació, que és el principal vector d’exclusió de la gent. I, en aquest sentit, vaig entendre, el Jaume no patia: a casa tenim estudis i ens va bé, així que a la Muriel i al Jofre els anirà bé. Això era pels volts del juny. I pel setembre, la Muriel va començar primària. I van començar els deures. No vull reflexionar aquí sobre la conveniència dels deures, o sobre la conveniència dels deures a primària, o sobre si en fan pocs, molts o...
Minimalisme en família, és possible!

Minimalisme en família, és possible!

Si fa dos anys m’haguessin dit que avui estaria escrivint aquest article, no m’ho hagués cregut. Jo que tinc tendència a guardar coses “per si de cas”, que acumulava roba que vaig comprar fa quasi 20 anys i que soc més d’arreplegar que de llençar, pensar en minimalisme era a les antípodes. Però un dia, amb dos nens per casa, comencem a tenir unes altres necessitats com a família, i una d’important és l’espai i la seva organització. “Potser hauríem de fer neteja de trastos”, “potser hauríem de buidar un armari”… són rumors i insinuacions que comencen a fer-se més freqüents a casa. I quan l’evidència i la necessitat ja són manifestes comencem a endreçar. Ara fer triar de roba i intentar reduir, ara endreçar unes estanteries de trastos, ara els calaixos de l’escriptori a fons, etc. i poc a poc anem fent forats, guanyant espai i ens anem organitzant. Com deia, ho comencem a fer per necessitat, sense pensar en un objectiu final. Aquí encara no ens hem plantejat “volem tenir una casa el més minimalista possible”, i no és fins que parlem amb una amiga que ens parla de la Marie Kondo, i descobrim que hi ha gent experta, que s’hi dedica professionalment, i que posa per escrit en el llibre La Magia del orden tot això que estem experimentant des de fa uns mesos. És un llibre que té fans i crítics, però que a nosaltres ens va encaixar en un procés que ja havíem iniciat i ens va ajudar molt a posar ordre, sentit i estructura al procés. Ara ja sí, el nostre objectiu era...
La il·lusió es cou a foc lent

La il·lusió es cou a foc lent

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte. Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia. Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos. I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això. I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís. Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els...