Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Ja demano disculpes d’entrada per l’ús d’aquesta paraula, que en català podríem traduir més o menys en “fer el paperot”. En l’anterior entrada parlava del difícil equilibri entre l’ajuda, consells i aportacions que tanta gent et vol donar, parlant de la Tribu i la infoxicació. I continuant amb els difícils equilibris, en aquest cas ja entrem en un terreny més pràctic. A casa, anem aprenent i adoptant uns comportaments, unes “normes”, unes pautes, unes instruccions, unes línies a seguir, que hem pactat els pares i que seguint consells d’altres, llibres, pediatres o familiars, o bé el nostre propi instint, són els que creiem millors pel desenvolupament del nostre fill. Però quan surts de casa i vas a dinar amb uns amics, familiars, etc. amb tota la il·lusió que tenen ells de passar unes hores amb aquesta criatura divertida i que no para de riure, es creen nous moments de tensió. Si de sobte es posa a plorar, salta un dient que això és que vol fer xantatge als pares i que si l’agafes estan responent al seu xantatge (d’un nen de 4 mesos). Si a l’hora de dinar te l’asseus a sobre perquè al cotxet s’avorreix i vol participar, no tens control del teu fill… Si has decidit donar-li xumet o no, si alletament a demanda o no, i totes aquelles altres situacions que ja comentava en l’anterior article. Llavors és quan has de decidir fins a quin punt fas una mica el paripé per rebaixar la tensió del dinar (que amb tanta il·lusió t’han convidat), o si t’has de mantenir ferm a les pautes i línies que havies...
La tribu, entre informació i infoxicació

La tribu, entre informació i infoxicació

La parella som dos, amb dos punts de vista, dues maneres d’entendre la maternitat i la paternitat, dues maneres d’entendre el desenvolupament i l’educació dels fills, i en general dues maneres de veure el món. Ben a prop hi ha els pares i mares de cadascú, més els germans i cunyats. Seguidament hi hauria els pediatres i altres professionals. A partir d’aquí la tribu s’estén sense límits: amics, cosins, tiets, companys de feina, veïns, etc. I llavors apareix Internet i la situació ja explota! És ja una rutina diària anar consensuant i prenent decisions entre el pare i la mare, cada setmana apareixen noves situacions i cal anar decidint i prenent un camí o un altre. No sempre veiem les coses de la mateixa manera i a vegades cedeix més l’un o l’altre. Mica en mica, amb altes dosis de paciència, anem construint aquest nou castell partint de la base que cada decisió o cada camí escollit serà el millor pel nostre fill. Com deia, ben a prop hi ha els pares i mares nostres (és a dir, els avis i àvies) que ja tenen experiència en això de tenir fills, i també els seus propis punts de vista, els seus coneixements, i la seva manera de fer. Igual que els germans i cunyats que acaben de ser pares recentment, o els que encara no tenen fills però que igualment tenen opinions al respecte. Per tant ja estem parlant d’unes 8-10 persones més cadascuna amb opinions i visions pròpies. També des del principi rebem l’acompanyament del pediatre i altres professionals, i sovint per motius diversos (com canviar de país)...
Viatjar amb fills és possible!

Viatjar amb fills és possible!

Tot i que d’entrada ho pugui semblar, tenir fills no és la millor excusa per anar aplaçant els viatges que fa tant de temps que hem somniat. Viatjar amb nens requerirà algunes adaptacions logístiques i tenir algunes consideracions concretes, però poca cosa més. I en canvi, tot el que ens aportarà a tots (pares, mares i fills) serà una de les millors experiències. Si per mi fer la volta al món durant 16 mesos ja va ser increïble, l’arribada d’un fill no ens limitarà en aquest sentit, tot al contrari. No hauran de passar gaires anys perquè tornem a embarcar-nos en un llarg viatge amb els fills. I com que jo parlo de previsions de futur, millor il·lustrar-ho amb l’experiència real de la Beti i en Joan, que vaig conèixer a través d’una recomanació de la Núria Burgada. Fa mesos que estan viatjant per Sud-Amèrica amb bicicleta amb les seves dues filles (de 6 i 3 anys). Van explicant tot el seu dia a dia al blog Petits Nòmades i hem volgut aprofitar per fer-los una petita entrevista i compartir aquesta experiència que estan vivint. – Com a pares, quan i com us decidiu a dur a terme un projecte com aquest? Sempre hem estat persones actives. Ens agrada la muntanya en tots els seus estats. Esquiar, escalar, caminar, pedalar… Una altra gran passió que tenim és la de viatjar. La gent ens deia que quan arribessin els fills això canviaria. Però la veritat és que, des que va néixer la nostra primera filla, no hem deixat de fer el què ens agrada. Evidentment hem adaptat les sortides a...
Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Encara queda molt lluny la situació en la que li hagi de dir al meu fill la tant peculiar frase “Fill, hem de parlar”. Però abans s’ha de fer molta feina i entre altres coses, acompanyar el desenvolupament del llenguatge (la parla, la lectura, l’escriptura, etc.). A casa nostra, tenim dues llengües maternes diferents: el català i el portuguès, i això ja marca unes condicions de bilingüisme de partida. Però evidentment com que no volem deixar de banda l’anglès ni el castellà, la situació ja s’anima. Jo li parlo en català, ella li parla en portuguès, entre nosaltres parlem castellà/portuguès i ara comencem a introduir el català. I de tant en tant utilitzem l’anglès. Així que hi hauria dues llengües principals i dues secundàries. Hi ha molts blogs, webs, llibres i estudis sobre el bilingüisme, trilingüisme i l’ús de múltiples llengües amb recent nascuts i primers anys de vida. Com en tants altres temes, hi ha estudis, opinions i llegendes de tot tipus. Alguns diuen que trigaran molt més a parlar, d’altres que confondrà al nen, d’altres parlen de la possibilitat de que el nen prefereixi una de les llengües i en rebutgi unes altres… I al final les experiències reals de les famílies són de tots colors. En aquest article de TrilingualChildren, recullen molta informació amb enllaços a altres articles realment interessant. Com per exemple la descoberta d’estudis recents que rebutgen les hipòtesis que els nens i nenes bilingües o multilingües retardin la parla pel fet d’estar exposat a dues o més llengües. Val la pena també llegir els comentaris de famílies que expliquen la seva experiència, i...
Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Contra el costum força generalitzat, a casa a la Muriel no li vam voler posar arracades només néixer. I la cosa va ja per més de dos anys i mig. Ella ja tria (força) la roba, ja tria (força) les lectures, ja tria (força) les aficions, però, de moment, de les arracades, no se n’ha parlat més. Bé, sí, de tant en tant alguna àvia ens ho recorda, però ens fem l’orni. De motius per a no posar-les-hi n’hi havia uns quants, però a mi (que en vaig ser el principal impulsor, tot i que de seguida hi va haver acord al concili familiar) em va semblar que no li havíem d’imposar res a algú que acabava d’arribar al món. Personalment tinc la màxima de no fer mai (o sempre que es pugui evitar) res que no sigui irreversible. I sí, les arracades són força reversibles… però… mira, això de foradar el personal, vaig pensar que ho decidís la Muriel quan en fos conscient. Al cap i a la fi, per què hauríem de foradar la Muriel i no el Jofre? Per obeir un costum? Hauria estat discriminatori? Sexista vers la Muriel? Sí, potser m’enfilo… però davant el dubte, que decideixi ella. A l’hora de fer la preinscripció per a l’escola aquest també va ser un argument. Aquest vol dir la llibertat d’escollir. Deixant de banda les pròpies creences, ens va semblar més respectuós amb la Muriel que fos ella qui, més endavant, plenament conscient (o al menys molt més que ara) de les seves eleccions, escollís si volia professar una fe o no, adherir-se a una església o...
Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Per gentilesa de la gent de Viu el Teatre, els Vadepares vam poder assistir a diferents representacions de teatre. VIU EL TEATRE és un projecte d’exhibició de teatre per a nens i nenes amb una programació d’octubre a maig amb funcions al Teatre Poliorama i al Teatre CCCB de Barcelona, els caps de setmana adreçats a famílies i entre setmana, a escoles amb infants de 0 a 12 anys. Els objectius de Viu el Teatre són: Introduir a l’espectador al món de les arts escèniques i les seves diverses disciplines Contribuir a la dignificació i potenciació del teatre dirigit a infants Fomentar el teatre com a eina per descobrir i compartir emocions i aprendre a verbalitzar-les Potenciar l’autoria contemporània de textos teatrals i composicions musicals Donar a conèixer la creació de qualitat i innovadora d’artistes catalans En el meu cas, va ser una experiència increïble, que em va recordar aquelles excursions que fèiem amb l’escola per anar al teatre. Des de La Llacuna (Anoia) per anar al teatre implicava quasi sempre una excursió de tot el dia a Barcelona, i per tant era un dia de molta excitació. Vam veure titelles, pallassos, teatre, màgia, etc. Però ara com a pare t’ho mires des d’una altra perspectiva i d’entrada sorprèn. En primer lloc em va sorprendre veure tants pares i mares amb fills i filles de totes les edats que vivien el teatre intensament, però encara em va sorprendre més com els nens i nenes seguien amb interès tota l’obra des del principi fins al final. 15 o 20 anys després d’anar al teatre com a alumne, pensava que una...
S’aigua des torrent és cel·lofana

S’aigua des torrent és cel·lofana

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres). Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri. A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més. Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o...
Un zoo damunt el piano

Un zoo damunt el piano

Ell encara no sap dir-nos què hi feien damunt les tecles l’elefant, el puma, el tigre, el rinoceront i el guepard. En Miquel tot just ha fet dos anys, i amb prou feines comença a articular frases de més de tres elements. Amb la Natalia (autora de la foto) sabem que falta poquet, i que d’aquí res, potser demà, potser d’aquí una estona ja ens sorprendrà amb una primera frase llarga, i que aleshores, –tothom ho diu–, la cosa serà un no parar. Però a casa hem decidit disfrutar aquest moment previ a la frase. Ens hem dotat d’un llenguatge provisional, intuïtiu, no sempre reeixit… i hem acabat disfrutant un joc de pistes que en algun moment ens ha semblat fabricat pel mateix Joan Brossa. … és un moment molt bonic, aquest. No entendre en Miquel ens obliga a escoltar-lo més… i al final ens convida a redescobrir amb ell que res és mai el que sembla i que, això té una certa gràcia perquè a casa som periodistes, hi ha coses que, senzillament, no es poden explicar. Què hi feien tots aquells animals salvatges damunt el civilitzat piano de joguina? El millor d’aquesta pregunta és que no té resposta.  De moment…...
The Happiest Days Of Our Lives

The Happiest Days Of Our Lives

A casa ens trobem en plena fase de buscar escola per a l’Emma, la nostra filla de dos anys que en tindrà tres en algun moment d’aquest dos mil catorze. Escollir una llar d’infants ja va ser un petit drama. Barcelona ciutat, on vivim, no gaudeix d’una llarga llista de llars d’infants públiques, com tothom sap, i el nostre districte en té un dèficit alarmant. Per tant, un cop vam assumir la despesa extra d’una privada, vam escollir una per logística (a prop de casa o de camí a la feina), per feeling (aquell instint eteri del que us parlava al post anterior i que el Pep va fer servir per a fer fora del Barça a Eto’o) i per les instal·lacions. L’Emma va trigar en adaptar-se. No tenia encara un any quan va començar. No caminava i va lluitar amb totes les seves forces per a no romandre allà tirada fins a que va ser més autònoma. Per tant, la seva adaptació va dependre més de començar a caminar i moure’s lliurement que de l’estimulació, els jocs, els tutors o “és que són dues o tres setmanes” (tres mesos, amics, tres mesos va trigar en no plorar). Però una llar d’infants té un aire de temporalitat. Té data de caducitat a la vista. Per tant, acabis o no d’estar convençut del lloc escollit (ja no parlem de si el nostre fill ha d’anar a la llar d’infants més d’hora o més tard,  perquè tots volem no anar a treballar i estar allà quan faci la primera passa, quan plori, quan parli, quan faci moneries, volem consolar-lo, alimentar-lo i,...
Breu manual sobre gestió d’expectatives

Breu manual sobre gestió d’expectatives

Durant unes quantes setmanes vaig estar pensant la manera de gravar el naixement del meu fill, en Miquel, però arribat el precipitat moment (es va avançar un mes i mig, el lleonet) no vaig pensar a treure la càmera de l’abric; i van haver de passar dos mesos abans no em tornés al cap aquella boja idea. Vaig preferir no dir res, amb l’orgullós objectiu, aconseguit a mitges, d’estalviar-me els comentaris del ‘ja t’ho deia jo que no ho podries fer’. Vaig invertir dues llargues sessions davant la meva discoteca pensant quina seria la primera cançó que escoltaria el meu fill. Em vaig decantar per Graceland, de Paul Simon, el viatge d’un pare i un fill, fugint i arribant a la vegada. O era alguna cosa de Dan Zanes?, així, en plan concessió. Però en Miquel va passar el seu primer mes de vida a l’hospital i després, a l’arribar a casa, va caldre desplegar una sofisticada logística, que no va donar-me temps ni a prémer el ‘play’ per donar-li la benvinguda amb una cançó. Tenia preparada la moleskine ‘Baby Journal’, especial per apuntar tots els grans moments de la vida del teu fill: els grams i els centímetres aconseguits, comptadors crucials del seu creixement; fotos i felicitacions, el rebut del súper amb la compra dels primers bolquers… Però l’altre dia la vaig trobar allà sota un Ruta antic i un Capçalera de qui sap quan, en aquell revister tan pràctic, que mai no fem servir. Encara duia el plàstic de protecció. Em vaig prometre secretament lluitar sense quarter contra ossets i animalets estampats en llençols, pijames i altres tèxtils....