Feminisme per a nens (en masculí)

Feminisme per a nens (en masculí)

La Muriel serà feminista. O farem tot el possible per a què ho sigui. I tot fa preveure que ens en sortirem. Primer, perquè ho hem prioritzat pràcticament per sobre de tot. Creiem que ha de formar part de la seva educació i la seva identitat més fonamentals. No entenem una Muriel que no pugui ser feminista, que defensi els seus drets. No sabem si viurà en un món més respectuós amb els drets de les dones, però sí sabem que farà respectar els seus propis drets. Segon, perquè és una dona. I ja és prou gran per comprendre conceptes bàsics com justícia, drets, respecte, emancipació. Alguns no els coneix pels seus noms, i alguns potser patiria per definir-los. Però els coneix i, en la mesura que pot, els practica. I sap que té dret a ser científica, o futbolista, o enginyera. I sap que les nenes tenen dret a ser-ho. I l’indigna que hi hagi qui cregui, qui digui, que les nenes no hi tenen dret. Tercer, perquè hi ha una certa alineació dels astres perquè tot això passi. El món no és feminista, però hi un racó que cada cop n’és més i de forma més convençuda. I d’aquest racó de món feminista (encara ínfim), n’hi ha una parcel·la que treballa per ajudar a les nenes a ser conscients del món en què viuen, a defensar els seus drets, a ser feministes. Tenim campanyes de joguines no sexistes i tenim llibres de dones científiques i tenim discursos de polítiques o de futbolistes que s’han fet un lloc en un món d’homes i ho expliquen a les nenes...
Muriel, jo sí que et creuré

Muriel, jo sí que et creuré

Benvolguda Muriel, Ara només tens sis anys (i mig), però un dia seràs capaç no només de llegir aquest text, sinó de comprendre’l. Avui ha sortit la sentència del cas “La Manada”. Cinc homes van violar una noia. Diuen els jutges que malgrat la noia estava acorralada pels cinc homes, aterroritzada, vexada sexualment una i altra vegada contra la seva voluntat, la van violar sense violència. És a dir: tècnicament, no la van violar. Muriel, estàs sola. Estàs sola vol dir que, tret de la mare i el pare, ningú no et creurà. Perquè, estadísticament, un dia t’ha de passar a tu. T’ha de passar que algú et forci sexualment. Amb “sort”, “només” seran uns tocaments incòmodes. Amb menys sort, serà pitjor. I t’acompanyarà la resta de la teva vida. I estaràs tu sola amb aquest record imborrable. Sola perquè les teves amigues et recomanaran que te n’oblidis, que no val la pena. Sola perquè els amics diran que no n’hi ha per tant, que segur que et va agradar, que tant de bo els hagués passat a ells. Sola perquè la policia dubtarà del teu criteri, de les teves intencions, fins i tot diran que ho fas per fer mal. Sola perquè els jutges qüestionaran i relativitzaran els fets, per més palesos que siguin, per més ben enregistrats que hagin quedat, en ares d’una interpretació immaculada de la lletra —que no de l’esperit— de la Llei. Muriel, estàs sola. Muriel, costa de pensar-ho, encara més d’escriure-ho, però et passarà. D’una manera o d’una altra et passarà. I estaràs sola. Et passarà perquè estaràs sola i estaràs sola perquè...
Mother, should I trust the government?

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat. Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques. Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país. Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies,...
Catches thieves just like flies

Catches thieves just like flies

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix. Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar. Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística. Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar. I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults. Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en...
Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

D’un temps ençà he arribat a la convicció que el feminisme no pot ser cosa de dones. No pot ser-ho com l’abolició de l’esclavitud no pot ser cosa d’esclaus. No dic que aquests no hi tinguin interès, en l’abolició de l’esclavitud, però em sembla important apuntar que a qui li correspon de veres acabar amb la xacra de l’esclavitud és a l’esclavista. Igual que a qui li correspon de veres acabar amb la discriminació de gènere, amb la violència, amb, en definitiva, el masclisme, no pot ser ningú més que al mascle. Pot ser que això sembli una obvietat: només cal una repassada a l’hemeroteca d’ahir mateix per adonar-se que no és tan obvi. Aquesta reflexió treu a cap que l’exercici d’una plena paternitat, avui en dia, passa necessàriament per militar en el feminisme. I defensar que les dones puguin ésser plenament lliures i gaudir d’exactament dels mateixos drets que els homes passa, al mateix temps, per militar en una paternitat en igualtat de condicions amb la maternitat (salvant comptadíssimes excepcions de naturalesa estrictament biològica: parir, donar el pit…). Tanmateix, de militàncies n’hi ha moltes i de molt tipus. Habitualment ens vénen al cap les militàncies més definitives, les de lluita en la batalla final. No obstant, la paternitat ens ofereix incomptables —faig servir el terme de forma totalment deliberada— ocasions per a exercir guerra de guerrilles, sovint més destructiva (o constructiva, segons es miri) a l’hora d’advocar pels drets de la dona. I, m’agradaria afegir, fins i tot potser més efectiva, si ens creiem l’argument amb què començava aquesta reflexió: que el feminisme és cosa d’homes, i que...