Els diferents temps del temps

Els diferents temps del temps

Quan jo era petit, el temps era una variable que anava lligada a mi mateix i només avançava si jo avançava. És a dir. Fora de mi, el temps no existia: les places i els carrers; les botigues; els pares i els avis i els amics dels pares i els pares dels altres nens i els seus avis; els llibres i les pel·lícules en blanc i negre; tot, absolutament tot, ja era allà quan jo vaig arribar-hi i, el que és més important, no canviava mai. Els meus pares jo sempre els veia igual, igual que veia igual els carrers i les botigues, i tots els llibres de les llibreries i les biblioteques i les pel·lícules que feien a la televisió. Només canviava jo. Jo sí que canviava. Em feia gran, creixia i em feia gran, i havia de canviar-me la roba, i canviar-me els llapis d’escola i la cartera i l’estoig. I els meus amics, part de mi mateix, també canviaven. I després va començar a canviar la música, quan va esdevenir part de mi mateix també. I més endavant alguns llibres i algunes pel·lícules també van començar a quedar velles, a mesura que esdevenien una part de mi. Però la resta, en termes generals, i més enllà de canvis tan superficials com prescindibles, tota la resta no canviava. De fet, la gent ni tan sols es moria. Amb l’arribada de la Muriel i el Jofre, tot això es va girar com un mitjó. Jo vaig començar a ser sempre el mateix. A no fer-me gran. A no envellir. Ja no canviava la música, ni els llibres, ni...
Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

“El què ningú et va dir quan esperaves el segon fill o tu no volies escoltar” CRISI: 2 f. [LC] [ECT] [PO] Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. [diec] Diuen que cal deixar 100 dies de gràcia al començar un nou procés. I això he fet. Som el dia 101 i ja ho puc explicar, però no sé ni per on començar. “Ui, quan neixi el segon fill, la feina no es multiplica per 2, es multiplica per 4“. Tothom t’ho diu però tu no t’ho creus. O no t’ho vols creure perquè estàs tan acostumat a un nen de dos anys i pico que res t’espanta. El coneixes tant bé, saps les seves fortaleses i debilitats que la rutina ja és molt fàcil (o si més no t’hi has adaptat). Un cop ja dorm tota la nit, sap demanar les coses, ajuda a recollir i fa gracietes tot el dia, tot “és molt fàcil”. Et creus que ho domines tot, que ja el coneixes i a part d’algunes rebequeries, penses que saps com portar-lo. Amb la parella estem molt contents, ja podem fer coses tots tres junts, ens sabem organitzar, nen cap aquí, nen cap allà… un no parar! I per tant penses que l’arribada del segon fill només suposarà un doble esforç. Cap problema, som dos i ja ens repartirem millor les tasques. Però ningú t’ha dit o tu no has volgut escoltar, que mentre un demana una cosa i l’altre n’està demanant un altre ja no dones abast. Segurament el que no sabies és que l’atenció que requereix un...
Pijama curt o llarg, breu a punt per anar a dormir

Pijama curt o llarg, breu a punt per anar a dormir

Degut a que cada persona té un termostat diferent, és quasi impossible posar-se d’acord en si fa fred o calor. Així que molt sovint sorgeixen discussions de si els fills tindran fred o calor a la nit, en funció del termostat dels pares. Nosaltres hem decidit no discutir per això i que sigui un dels dos qui marqui la guia de la temperatura en funció de la qual abrigar més o menys als fills… però després de 3 anys hem experimentat una cosa curiosa. Resulta que mai saps per què un nen plora i es desperta cada 2 hores; poden ser tantes coses!! però si que hem comprovat que en alguns casos, abrigar una mica més al fill (sense passar-se) fa que de sobte dormi tota la nit sencera, o quasi. I es que tant quan el segon fill tenia un mes, el dia que vam decidir posar-li un body llarg finet sobre el curt, per si de cas tenia fred, va dormir molt millor. O bé ara el gran quasi amb tres anys, a Rio de Janeiro on comença a fer calor i anem a dormir amb molta calor, es desperatava varies vegades durant la nit… Es mou, es destapa… i de matinada entra aquella aire més fred que refresca l’ambient, així que al posar-li un pijama llarg lleuger, ha dormit moooolt millor. També ens ha passat el mateix al mig de l’hivern amb els pijames manta (quin gran descobriment el pijama manta!). No és cap experiment científic ni consell de pare expert, és una simple observació que en diverses ocasions ens ha millorat el son de tots...
Els avis i el nou centre de l’univers

Els avis i el nou centre de l’univers

M’envia un amic una oferta de feina… a Florència. Me l’envia per a què la mogui entre les amistats, no tant perquè jo me la miri. Però ho faig. És una feina que segurament podria fer, tot i que el meu currículum diu que faig altres coses. El sou és una barbaritat. Tot i que les condicions fiscals no són comparables a les d’aquí, calculo que seria un 250% del que ara cobro. I tot i que el meu currículum diu que faig altres coses (i això és el que llegiria el comitè de selecció), i tot i que per la feina, el lloc i el sou és probable que hi hagi una estampida de currículums cap a aquesta convocatòria, no puc estar-me’n de pensar “i si…” No ens aniria malament. Florència és preciosa i no massa gran. Oferta cultural per no acabar-se-la en una sola vida. I si te l’acabessis, o si et va la marxa, Roma o Milà són a hora i mitja en tren, i Venècia a dues hores. I Barcelona a menys de dues hores, amb vol diari i un preu que, amb el nou sou, ens podríem permetre setmanalment. “i si…” I les amistats dels nens? Bé, són molt petits. Ja en farien d’altres. I l’escola? Bé, són molt petits: aprendrien italià abans que jo pogués fer la comanda al restaurant. Això si no van a una escola internacional. Amb el nou sou… I la feina de la mare dels meus fills? Bé, això hauria de decidir-ho ella, és clar. Però probablement s’ho podria combinar a distància. O amb el nou sou… qui sap…...
Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Les tardes al parc són moments importants per crear vincle amb el teu fill, alhora que a ell li serveixen per esbargir-se, córrer, escalar, socialitzar, jugar, embrutar-se, etc. I és precisament en aquests moments més seus (o compartits amb els seus amics) que jo aprofito per observar l’entorn. I escric aquest article el dia que mirant al meu voltant hi ha 15 mares i només un pare. Tot i que d’altres dies coincidim bastants pares també. Podríem parlar de la cultura de parc, i suposo que cada parc té la seva sub-cultura. A part de les instal·lacions més o menys netes, més o menys cuidades, amb tirolina o sense, el parc el fan les persones que l’utilitzen i per tant en funció de les persones que s’hi agrupin, hi haurà una sub-cultura o una altra, però amb unes “normes” o comportaments més o menys comuns. Per exemple al nostre parc, aquell que si mires amunt veus unes palmeres esplèndides però si mires al voltants veus el trànsit del carrer Aragó, com que ens coneixem bastant ja sabem què està permès. El teu fill pot agafar una bicicleta aparcada i donar una volta, posar-se a jugar amb una pilota que hi ha a un racó o agafar una pala i un cubell deixats al costat d’un cotxet. De la mateixa manera que quan ell arriba i deixa la seva bici mil·limètricament aparcada al costat de l’arbre, pot venir una nena i utilitzar-la. Però quan vas a un altre parc, no saps si els pares d’allà comparteixen aquest mateix codi, i si el teu fill el primer què fa a l’arribar...
Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem). Repetim l’exercici cada any. Repetim l’exercici cada mes. Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia. La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són. Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons. La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de...
Benvingut Kael, gràcies doules!

Benvingut Kael, gràcies doules!

Fa uns dies que va néixer el nostre segon fill. Després de la mala experiència del primer part i encara ara recordar-ho com un malson, en aquesta ocasió vam decidir comptar amb l’acompanyament d’una doula, i l’experiència ha estat radicalment oposada. Segons la Wikipedia en anglès, la doula és la persona no mèdica que dóna suport a algú abans, durant i després del part, així com a la parella i família oferint suport emocional i assistència física. El fet d’oferir aquest suport continuat durant el treball de part, s’associa a una millor salut materna i fetal així com un risc d’inducció i intervencions més baix o menys necessitat de calmants. Aquests beneficis són especialment significatius si aquest suport és ofert per una persona que no és de la família ni personal mèdic. Hodnett, E. D.; Gates, S.; Hofmeyr, G. J.; Sakala, C.; Weston, J. (2011). Hodnett, Ellen D, ed. “Continuous support for women during childbirth”. The Cochrane Library (2): CD003766 Una doula és una persona amb experiència i coneixement en processos d’embaràs i parts, que acompanya i ajuda a fer-ho el més tranquil i informat possible. Si bé ens sembla molt recomanable en un primer part quan es va molt perdut, en els posteriors segueixen sent de gran ajuda. A més a més, no es tracta d’una ajuda específica per parts a casa, com moltes vegades s’associa. Al contrari, nosaltres amb un embaràs de risc, volíem l’acompanyament en tota la part hospitalària. Normalment en el part a casa ja es té una llevadora exclusivament per a vosaltres, que estarà al vostre costat tantes hores com sigui necessari, però en...
Els ànecs

Els ànecs

Ens llevem aviat: el Jofre ha agafat el relleu al gall del poble en això de despertar tothom al nou dia. Avui és festa grossa: el pla és anar a un petit azut del riu on s’hi apleguen els ànecs. L’avi el coneix bé i sap el punt exacte i l’hora precisa en què els ànecs s’hi atancen confiats. Ja tenim en dues bossetes, una per la Muriel i una pel Jofre, el pa que la iaia ha preparat per a donar-los per menjar. Ben a poc a poc, que no s’espantin. I així mirar-los, i parlar-los, i fer veure que ens espantem quan vénen, i riure nerviosos… i intentar arribar secs a casa. Sembla que mai sortim de casa. Esmorzar, vestir-se, preparar-ho tot, no deixar-se res. Agafo l’ordinador i la bici i enfilo cap a la biblioteca. Quan passo pel pont sobre el riu veig l’azut. Hi ha ben bé dues dotzenes d’ànecs. Sé que s’ho passaran...
Treure’s la màscara per reflexionar

Treure’s la màscara per reflexionar

Si bé es tracta d’un documental que explica el context d’Estats Units, molts dels missatges i reflexions poden ser totalment aplicables al nostre entorn. The Mask you live in, explora com la reduccionista definició de masculinitat de la nostra cultura, està perjudicant als nostres nens, joves, homes i a la societat, i exposa què podem fer-hi al respecte. Un recurs útil per famílies i educadors per reflexionar entorn de l’educació emocional, entre altres aspectes. Només el tràiler ja ens permet entendre la problemàtica (es pot veure sencer a Netflix i a altres plataformes): Més informació del documental al kit de premsa (PDF).  ...
Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

He sortint amb molta pressa de la feina, com quasi cada dia, per arribar a l’hora a recollir al Luka a la llar d’infants. Després de dir adéu a les educadores, m’ha mirat i ha dit “Al parc? Si?” i sí, com cada tarda hem anat al parc de la plaça Letamendi. Allà, entre el carrer Aragó i el carrer València, sota unes palmeres que podrien ser un paradís però que són al bell mig del trànsit de Barcelona, hi ha un parc infantil, bastant net i cuidat. I allà podríem passar hores i hores jugant. De fet, és ell qui més juga però jo em vaig proposar fa temps acompanyar-lo també en el joc; resistir la temptació de treure el mòbil i deixar-lo a la butxaca amb el 3G desconnectat. Tant sols observant i acompanyant-lo. El què facin altres pares i mares no és motiu d’aquest escrit (si estan enganxats a la pantalla mentre el nen juga), però és que si us hi fixeu bé, el vostre fill o filla mentre juga us va mirant, us busca, us somriu, us saluda. Se sent protegit sabent que després que aquella nena que ha pujat el tobogan en direcció contraria i l’ha pessigat sense més ni més, et buscarà i tu el podràs abraçar. Així que per poder gaudir d’aquests moments, millor amb el mòbil apagat. I avui precisament, mentre jugava amb els cotxes que li ha deixat un altre nen (amb les meves presses jo m’he deixat el “kit” del parc a casa), hi ha hagut un moment que m’ha vingut a buscar, m’ha donat la mà i m’ha...